La normalitat desitjable no existeix: ‘köpskam’

El món ha viscut una època prodigiosa. Les ràtios de llibertat, alfabetització, salut, pobresa i renda per càpita han millorat de forma ostensible els últims segles. El creixement de la població ha sigut la palanca de creixement econòmic i l’aparició d’una classe mitjana pròspera ha sigut el motor que l’ha accelerat des de finals del segle XX.

Aquest creixement econòmic està altament correlacionat amb els indicadors de salut i benestar, com l’esperança de vida, l’educació o l’ocupació, però ha tingut efectes molt importants en el consum de recursos naturals i en la disminució del capital natural del planeta.

Potser és cert que estem davant del que el premi Nobel de Química Paul Crutzen anomenava La Gran Acceleració per referir-se a l’època que estem vivint, i que es caracteritza per ser un temps en què les activitats humanes han començat a provocar grans canvis al planeta, perquè l’ús que fem dels recursos va més enllà de la capacitat de reposició. La pregunta és si és possible un desacoblament global entre el creixement econòmic i el consum de recursos, i sembla ser que hi ha poques evidències serioses que ho hàgim aconseguit per la qual cosa hauríem de repensar què s’entén per creixement i progrés.

En aquest entorn han aparegut moviments ciutadans que incideixen en els hàbits de consum i que combinen l’atenció a les pròpies necessitats com a persones/consumidors/ciutadans amb l’objectiu d’aconseguir un futur més sostenible. Moviments com ‘köpskam’, que al·ludeix al sentiment de vergonya i de culpabilitat al comprar productes que no siguin necessaris o que no siguin sustentables i sostenibles. Un altre com el ‘trashed too fast’, que facilita als consumidors informació per identificar els productes que consideren que van deixar de funcionar massa aviat, o el ‘zero food waste’, l’objectiu del qual és reduir el desaprofitament alimentari, ens indiquen algunes tendències futures que també seran rellevants en l’àmbit polític i social.

D’altra banda davant dels que defensen seguir com si no hagués passat res, perquè no hi ha alternativa (‘there is no alternative’)al mercat i la mundialització, i que qualsevol altra orientació està destinada al fracàs, apareixen una varietat d’iniciatives politicoeconòmiques per «repensar l’economia» que combinen l’atenció a les necessitats de la població humana amb la necessitat d’una transformació cap a un futur sostenible. Entre elles, la teoria del decreixement, que emfatitza la necessitat de reduir la producció i el consum, cosa que podríem anomenar una nova austeritat, o els ecomodernistes, que promouen el creixement verd a través del progrés científic i tecnològic, apostant per l’evolució tecnològica com a solució dels desequilibris o altres com la ‘teoria del dònut’.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No sabem com serà el món, ni tampoc quina de les diferents opcions econòmiques/socials, o una combinació d’elles, és la millor. El cert és que el canvi de paradigma és necessari i requereix que s’abordi de manera democràtica perquè sota la superfície de l’aparent normalitat, la realitat és crua; ens enfrontem a una creixent escassetat de recursos i sota paraules com ‘transició energètica’, ‘pacte verd’ o ’digitalització’ apareixen unes transformacions industrials, econòmiques i socials que objectivament suposaran sacrificis.

Després de la crisi financera del 2008 comencem a parlar de la ‘nova normalitat’. Després de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna continuem parlant d’aquesta nova normalitat, com qui busca obsessivament un ordre i unes seguretats perdudes i oblidem que la normalitat desitjable no existeix.