Un independentisme ridícul

Tanmateix, hi ha un altre tipus d’independentisme que sempre ha existit, tot i que subjacent, que va jugar amb les revoltes dels somriures mentre tot li anava a favor ja que només s’havia de deixar portar, però que ocultava un odi lleig. D’aquests que s’enquisten i poden anar dirigits contra la sogra o contra Espanya. 

Aquest tipus d’independentisme és el que es va reunir la setmana passada a la Rambla i va fer envermellir de vergonya una societat sencera al professar crits contra, ¡ves a saber contra què!, en el moment d’homenatge a les víctimes de l’atemptat del 17-A.

És difícil trobar un raonament que justifiqui o doni sentit a aquesta acció. El grup, tot i que minoritari, argumentava que l’acte terrorista era ple de punts negres i que era necessari saber-ne més. Els interrogants van ser posats amb safata pel que fins fa dos dies era l’enemic número u del procés, digui’s Villarejo, a l’encoratjar que tot havia sigut un muntatge que s’havia escapat de les mans del terrorífic Estat espanyol contra Catalunya.

L’estil Villarejo, que ja podem qualificar de ‘claveguerer’ amb efecte bumerang, va calar en aquest col·lectiu per un interès: era l’evidència que Espanya és el dimoni.

A aquesta situació lamentable que produeix repulsa, però també una profunda tristesa, es va unir la presència de l’actualment injuriada Laura Borràs que, sense llançar cap crit, es va acostar als que mostraven les pancartes que posaven en dubte l’Estat amb l’eslògan ‘Exigim saber la veritat’.

La relació entre una acció i una altra no va ser producte d’una invenció, com ha pretès explicar durant aquests dies la substituïda expresidenta. Tant uns com la dirigent política són la representació d’una radicalitat exagerada que només busca construir una imatge d’una Espanya injuriada i grisa. La mateixa idea que construeix des de fa anys un tipus d’independentisme i l’objectiu del qual ha fracassat.

La imatge més plàstica i clara del que representa aquesta manera d’actuar es dibuixa amb el rostre del popular senyor de la barba i la guitarra, de passades reconegudes actuacions, com aquella on entonava el ‘Bella Ciao’, un himne de la resistència partisana contra el feixisme, junt amb Pilar Rahola. Van oblidar que els partisans van ser democristians, comunistes, liberals, socialistes, monàrquics i anarquistes, units contra el totalitarisme, i, a més, posada de moda per una sèrie espanyola, ‘La casa de papel’. Però poc importa.

Per tot això, aquest tipus d’independentisme ha perdut la seva automedalla pacifista i, amb lentitud, però pas a pas, s’ha convertit en una cosa antipàtica capaç de boicotejar un minut de silenci amb els familiars de les víctimes presents.

Notícies relacionades

Homenatge a les víctimes del 17-A | Silenci trencat

Junts es planteja un progressiu aïllament de Laura Borràs

Pot ser que a l’acció de dimecres passat hi hagi orgull. La ceguesa en la qual hi ha sumits alguns d’aquests individus els condueix a no tenir una imatge de la realitat precisa. Només així s’entén la imatge que van oferir.

I també s’entén que la majoria de l’independentisme hagi rebutjat l’acció. Arribat a aquest punt és interessant analitzar en quin moment es troba aquell procés del 2017. Sobretot, de cara a les municipals. Les polítiques a les ciutats i els pobles no es fan amb cançons llibertàries o boicots anodins. Els ajuntaments necessiten menys lírica i més concreció.