Article de Carles Campuzano
L’espai de Convergència
L’articulació de l’espai que durant gairebé 30 anys havia construït CDC en coalició amb Unió continua sense resoldre’s.
Aquests dies d’estiu la coincidència de diverses notícies ha reobert el futur de l’espai de centre sobiranista. D’una banda, tenim la renúncia d’Àngels Chacón com a líder de Centrem. D’altra banda, la vergonya aliena que bona part del país va viure el 17 d’agost, durant els actes d’homenatge a les víctimes dels atemptats del 17 d’agost, que assenyala les contradiccions que viu el món de Junts. I a l’horitzó més immediat, al final de les vacances, la més que probable tornada de Xavier Trias com a candidat a l’alcaldia de Barcelona per Junts. Tot això ens apunta que el mapa partidista del postprocés encara no està definit del tot i que l’articulació de l’espai que durant gairebé 30 anys havia construït Convergència Democràtica en coalició amb Unió Democràtica continua sense resoldre’s.
Anem a pams.
La renúncia d’Àngels Chacón a liderar Centrem constata un fet: o l’espai de centre és de soca-rel nacionalista catalana, vinculat a la tradició catalanista que ha explicat políticament aquest país des de principis del segle XX, de caràcter no sucursalista, o no serà. Aquest espai pot aspirar a aglutinar independentistes o no independentistes, però no pot aspirar a aglutinar en un mateix projecte polític els convençuts que Catalunya és una nació i que té el dret a autogovernar-se plenament i d’altres que consideren que Espanya és la seva nació i que el seu projecte català és la crossa d’un projecte espanyol.
De fet, a finals del franquisme i durant els primers anys de la recuperada democràcia, una part del món catalanista es va debatre en aquesta dicotomia. D’una banda, hi havia les opcions que representaven la CDC de Pujol i Roca, l’Esquerra Democràtica de Trias Fargas i Macià Alavedra, la Unió Democràtica de Coll i Alentorn i, de l’altra, els intents de construir un espai de centre català amb vincles amb els partits estatals, fonamentalment amb la UCD. Carles Sentís i Anton Canyelles, van optar per construir aquesta opció de centre ampli, buscant una espècie de CSU, la referència bavaresa de la CDU alemanya, a la catalana. Tots sabem com va acabar aquesta batalla per l’espai del centre a principis dels anys 80, després del triomf de Pujol en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i l’enfonsament de la UCD.
El centre va ser nacionalista i no sucursalista i va governar Catalunya durant més de dues dècades, representant el gruix de les classes mitjanes del país. Si avui s’aspira a reconstruir el centre, s’ha de tenir clar que la qüestió del poder polític català i la identitat nacional continuen marcant i determinant les alternatives polítiques del país. No estem, ni de bon tros a Catalunya, en un moment postnacional.
Però el centre sobiranista per convertir-se en alternativa creïble també haurà de tenir mentalitat de govern i ambició de governar la Generalitat amb mentalitat d’Estat. O sigui fugir del verbalisme tan encès com estèril i trobar noves vies possibles i practicables per a la defensa de la identitat nacional del país i de la seva voluntat d’autogovernar-se. I és clar, apostar per la serietat dels plantejaments i propostes, lluny de solucions simplistes i efectistes, només pensades per quedar bé de cara a la galeria. No es pot prometre el que se sap que no es pot assolir, quan les condicions objectives no ho fan possible i els límits democràtics, geopolítics i sociològics són prou clars, si no es vol abocar la gent a la frustració i el desencant.
També caldrà defensar uns determinats valors i un determinat model de societat. I aquí el centre té molta feina a fer, sobretot quan el context global i la nostra realitat social i econòmica facilita la polarització ideològica. No és un repte exclusivament català, quan les opcions centristes a tot arreu estan patint un evident descens.
El centre a Catalunya no era exactament una opció equidistant entre la dreta i l’esquerra, sinó que avançant-se a molts dels plantejaments de les Terceres Vies de Blair i Clinton, era una proposta i una pràctica política que anaven més enllà de l’esquerra i dreta, construint un programa molt genuí d’obertura cap a la iniciativa empresarial, d’enfortiment de la societat civil, d’aposta per la cohesió social, de defensa de l’equilibri territorial i de compromís europeista i modernitzador.
Avui en molts sentits els reptes de fons són similars, però en circumstàncies radicalment diferents: com garantim la prosperitat i la competivitat econòmiques a mitjà i llarg termini en temps de revolucions tecnològiques disruptives, successives i simultànies i d’emergència climàtica, com sargim un país fracturat des de la crisi del 2008, on la promoció social està aturada i la pobresa cronificada, com cohesionem una societat fortament diversa, resultat de més de 20 anys de migracions, entorn d’una identitat catalana compartida, com resolem la sostenibilitat del nostre Estat del Benestar en temps d’envelliment i crisi demogràfica i, finalment, com participem activament en el nou procés d’enfortiment de la Unió Europea, que es deriva de les crisis de la covid i de la guerra de Putin contra Ucraïna.
Segurament la candidatura de Trias ens indicarà si el centre sobiranista comença a aspirar a recuperar o no la seva centralitat. Ho veurem aquesta tardor.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
