Soroll, incivisme i molt més

En el primer estiu normalitzat després de la pandèmia, la sensibilitat davant diversos fenòmens de contaminació acústica s’ha disparat. La generalització dels altaveus connectats per bluetooth als mòbils, la recuperació d’espais pels joves després del bienni pandèmic per compartir (també música), la popularització de xarxes socials amb continguts molt més sonors i l’ús dels missatges de veu en lloc del text són una font de molèsties, si no de conflictes, en espais compartits per diverses generacions. A la platja, on cadascú vol disfrutar de les vacances d’una manera i a un ritme molt diferents, en carrers i places a deshora o en el transport públic, on la pràctica d’escoltar continguts al mòbil sense auriculars ni tan sols té l’excusa de la socialització a través de la música en espais públics. I sí, per cert, un paral·lelisme en la manera en què usuaris que no tenen res d’adolescents fan saber fins i tot a crits l’últim detall de les seves converses per mòbil a la resta de passatgers o ocupen de manera invasiva l’espai dels altres. 

Pot semblar, en principi, una anècdota d’estiu que no va més enllà de les naturals friccions de la convivència quotidiana (que ha fet que en alguns municipis s’imposin multes i s’adverteixi de la prohibició d’aquests comportaments), amanit per l’enèsim cas de crispada reacció intergeneracional a una tendència musical (aquesta vegada el reggaeton). Però l’anècdota pot portar a una reflexió més general sobre l’incivisme, que és més que una qüestió de formes, o els propis valors que es viuen en les famílies i que es transmeten als adolescents. 

Com tantes altres generacions, la combinació de la necessària connexió entre els pròxims i l’aïllament en relació amb els aliens genera uns rituals de grup que (i aquesta és la novetat en relació amb altres èpoques) tenen expressions noves vehiculades per noves tecnologies. Conviure és un procés d’aprenentatge en el qual s’explora la concepció del límit, és a dir, la frontera entre la llibertat que s’està descobrint i les restriccions que la limiten. Però difícilment poden evitar-se situacions incíviques si no es parteix d’alguns principis fonamentals de respecte al proïsme que haurien d’inspirar totes les normes que s’adquireixin tant a l’escola com en la família. Que les conseqüències dels nostres actes sobre els qui ens envolten no mereixi la menor consideració és un tema que va molt més més enllà de les pràctiques intrusives o molestes en l’espai públic. 

Els experts adverteixen que una part dels joves han sigut educats des d’una hiperpaternitat més complaent a satisfer els desitjos dels fills que a acompanyar-los en l’aprenentatge de la responsabilitat, i això molts ho perceben com un constrenyiment i un exercici de l’autoritat nociva per a la seva evolució. Això, quan l’adult no és directament un exemple viu d’incivisme. D’aquí es pot derivar una intolerància a la frustració i un fort component egoista que fins i tot pot afectar la visió del món i la seva capacitat d’interioritzar comportaments solidaris, altruistes o de responsabilitat col·lectiva. Si veiem què estem fent amb el nostre món, potser hauríem de concloure també que hauríem d’apuntar més alt, no només a tota una generació d’adolescents.