La prova del cotó fluix

Si alguna cosa se li pot retreure a Sanna Marin no és que surti de festa en el seu temps lliure, però sí que faci servir la residència oficial, perquè si la disculpem en aquesta vel·leïtat hi hauria raons per trencar la unanimitat amb què tot Europa jutja de lluny Boris Johnson. Dit això, més enllà dels balls, més enllà dels petons al coll i la caçadora de cuir; més enllà que dues amigues seves es tanquin als lavabos de palau per fer-se un ‘selfie’ ocultant el mugró, el més cridaner del cas Marin em continua semblant la naturalitat amb què els governants d’alguns països assumeixen la fiscalització a què els sotmeten els oponents, per molt extrema que sigui. Una formació populista exigeix a la primera ministra que es faci una prova antidopatge i se la fa, i no passen ni dos dies, i surt negatiu i aquí pau i després glòria, sense caure en el nostre tradicional «i tu més», mitjançant el qual a Espanya s’engreixen els bombardejos entre Govern i oposició, sempre precedits de les trompetes de Jericó amb què els partidaris d’uns i d’altres acaloren la batalla de l’opinió pública.

A molts els ha semblat una exageració, això del test de droga finlandès, potser perquè no ens acabem de creure que les institucions democràtiques representen literalment la ciutadania. Cada país coneix els seus diputats per la gestió i les declaracions que fan, tot i que no sabem res de la seva vida privada. En qualsevol democràcia modèlica que ens passi pel cap, un polític pot ser brillant, llustrós en l’oratòria i honrat en la gestió, i transformar-se a casa seva en un gos vingut de l’infern. Com a mirall de la societat que els escull, entre els parlamentaris hi ha gent bona i dolenta, persones altruistes i persones execrables, diputats i diputades que un diumenge al matí s’enfilen a un arbre per salvar un gat i representants públics capaços de cometre actes reprovables quan no hi ha les càmeres.

Notícies relacionades

¿Qui és Sanna Marin, la primera ministra de Finlàndia?

5 claus de l’escàndol ‘partygate’

A finals del 2021 es va passar el cotó fluix pels urinaris del Parlament britànic. En 11 dels 12 lavabos que es van inspeccionar s’hi van trobar traces de cocaïna, cosa que va obligar el president de la Cambra dels Comuns a informar-ne la policia. El recinte parlamentari disposava fins i tot del seu propi camell i, segons ‘The Sunday Times’, dues persones van arribar a ser detingudes l’any passat per venda i 13 per possessió de drogues «dins o a l’entorn» del Parlament.

A Espanya, els intents de control similars als del Regne Unit o Finlàndia han sigut infructuosos. Es pot fer si algun grup ho demana oficialment, com ja ha sigut el cas. Compromís va plantejar el 2018 fer controls de droga i alcohol –també d’explosius– als accessos del Senat. El llavors president, Pío García-Escudero, va rebutjar la petició, perquè podia ofendre la «dignitat» dels senadors. Dos anys més tard ho va demanar Vox al plantejar que es controlés el consum de substàncies entre ‘ses senyories’ del Congrés si –com també havia reclamat Compromís– prosperava la petició de conèixer per què Santiago Abascal tenia permís per portar armes curtes. Focs d’artifici. O bales de fogueig. Res d’això va prosperar. Vist tot això de Sanna Marin, potser hem de reflexionar sobre les diferents velocitats a què avancen les democràcies occidentals, i no perquè els seus dirigents se sotmetin a un test de drogues, sinó per la immediatesa amb què resolen qualsevol ombra de sospita sobre el seu comportament.