A contrallum | Article de Juan José Millás Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Qui m’ho arregla?
El meu pare es va morir sense saber què hi havia darrere la porta amb què somiava i jo em moriré sense saber si aconsegueixo agafar l’avió
A propòsit de somnis recurrents, el meu és arribar a l’aeroport i haver-me oblidat el passaport. ¿Em donarà temps d’anar a buscar-lo i tornar abans que surti l’avió? Allà comença una lluita anguniosa per trobar un taxi, demanar al conductor que corri mentre li juro que jo li pagaré les multes, etcètera. Em desperta l’ansietat abans d’esbrinar com acaba la història. El meu pare solia somiar amb una porta d’acer que, tanmateix, tenia el pom de vidre: una rara combinació entre el fràgil i el fort. Ho explicava sempre, estranyat, en les reunions familiars. Es veia acostant la mà al pom, però es despertava just abans de tocar-lo.
-Em moriré sense saber què hi ha darrere d’aquesta porta -es queixava.
El somni del meu pare va marcar la meva relació amb les portes, m’he passat la vida buscant la del seu somni. De petit, fantasiejava amb arribar un dia a casa i dir-li:
-¡He trobat la porta del teu somni!
I l’acompanyava al lloc on es trobava, però mai en vaig veure cap d’aquestes característiques. El meu pare es va morir sense saber què hi havia al darrere i jo em moriré sense saber si aconsegueixo agafar l’avió.
-¿No se li acut què hi podia haver darrere d’aquesta porta? -pregunta la meva psicoanalista, a qui acabo d’explicar la història.
-Doncs la veritat, no ho sé -dic.
-Pensi una mica -insisteix ella.
-¡El món inconscient! -exclamo de sobte.
Entretots
El meu pare no és que no cregués en l’inconscient, és que no n’havia sentit a parlar mai. Per això portava a col·lació amb freqüència la «força de la voluntat». Per ell, tot s’arreglava amb la força de la voluntat, potser amb la voluntat de la força. No creia en els impulsos subterranis capaços d’anul·lar els desitjos del jo. Per ell no existia l’infrajo, que tants maldecaps em proporciona a mi. Però el fet que somiés amb aquella porta simbòlica, rere la qual sens dubte mantenia a ratlla els seus desitjos reprimits, el fragilitza davant els meus ulls. Si visqués, el convidaria a unes quantes sessions de teràpia perquè la pogués obrir.
¿Però a mi qui m’arregla això del passaport?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
