Article de Xavier Martínez-Celorrio Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ayusolàndia
El populisme d’Ayuso és un règim de poder i conquesta que amenaça i radicalitzarà Feijóo en un precampanya llarga i crispada
Recordo una tarda d’agost a la plaça major d’un poble on va aparèixer un pregadeu davant la mirada de dos avis. Em va sorprendre la intransigència d’un d’ells, que afirmava amb rotunditat que no era un pregadeu, sinó una llagosta. En lloc de rectificar, es va mantenir ferm en la seva creença. Va ser inútil l’esforç de l’altre avi a explicar-li la diferència entre els dos animalets. Quan un es nega a aprendre una cosa nova, es tanca en una bombolla d’autorealitat paral·lela. El populisme d’Isabel Díaz Ayuso en el govern de la Comunitat de Madrid s’alimenta d’aquest gran substrat d’intransigència i intolerància altiva que va deixar sembrat el franquisme en part de la població. Es tracta d’un autoritarisme moral integrat per valors com l’espanyolisme excloent, el recel a pagar impostos i la mentalitat anarcoindividualista de petits propietaris, rendistes, funcionaris i classes populars que no esperen serveis públics i consumeixen els fakes de la premsa de dretes.
A Catalunya persisteix l’anomenat ‘gen convergent’ com un ‘ethos’ d’ampli suport popular que va transmutant i adaptant-se a cada conjuntura. En paral·lel, a Espanya ha anat ressuscitant el ‘gen franquista’ de la màxima intransigència revestida de postmodernitat i molt patriotisme de boca, que no de butxaca. Aquest ‘ethos’ postfranquista va quedar retratat en la famosa foto de Colón amb el Partit Popular, Ciutadans i Vox competint per aquesta gran veta de mercat electoral d’espanyolisme ferit després de la ‘performance’ independentista catalana. Ni Casado ni Albert Rivera existeixen ja com a líders de la dreta i Abascal va pel camí de ser eclipsat per l’autèntica lideressa de la dreta extrema que serà Ayuso i no Feijóo ni el seu aparent centrisme forçat.
A diferència de les lideresses de la dreta extrema de França o Itàlia, Ayuso té l’avantatge d’estar governant amb una àmplia majoria electoral que pot repetir el maig del 2023. Això, si les esquerres madrilenyes no es desperten abans i il·lusionen amb un projecte alternatiu que desemmascari l’Ayusolàndia construïda durant aquests 27 anys d’hegemonia del PP a Madrid.
¿Què és l’Ayusolàndia? Primer, és un paradís fiscal, així reconegut fins i tot per l’OCDE, amb exempcions fiscals, que cada any sumen 4.100 milions deixats de recaptar. Segon, Madrid té bonificat l’impost de patrimoni al 100% i el de successions fins al 99% i ha atret 100.000 nous contribuents d’alta renda d’altres regions en un clar dúmping fiscal intern que agreuja la desigualtat interterritorial. Tercer, Madrid es beneficia de l’efecte capitalitat per la concentració de grans empreses, multinacionals, institucions de l’Estat i llocs de treball d’alts salaris acumulant una capacitat fiscal que és un 45% superior a la mitjana nacional. És el que li permet una gran recaptació amb una pressió fiscal reduïda.
En suma, Ayusolàndia és un règim de poder i conquesta centrípeta en què l’única llibertat beneficiada és la de les classes altes espanyoles en detriment de la majoria dels madrilenys i de la resta de comunitats autònomes a les quals despobla i escapça dels seus més grans patrimonis. Els 4.100 milions anuals que Madrid perdona als seus rics es tradueixen en serveis públics mínims amb la menor inversió per càpita en educació, sanitat i dependència, cosa que perjudica les classes mitjanes i treballadores. Un Estat mínim del benestar que menysprea el públic i fa privatitzar la vida quotidiana dels madrilenys perquè paguin pels seus drets. A sobre, es ven amb xuleria per emmascarar les seves polítiques de privilegi utilitzant un to d’esbirro i populista. «Vull un PP de carrer i de quadrilles» és una de les moltes ayusades que la situen més a prop del falangisme (del qual procedeix Ayuso) que de l’altura moral i democràtica que suposa el seu càrrec.
L’última ayusada va ser dir que «Madrid no s’apaga» enmig d’aquesta descomunal conjuntura de crisi energètica per la guerra de Putin. Feijóo ha perdut la seva oportunitat de remarcar el seu lideratge i el seu guió ja li està marcant Ayuso. Ens espera una precampanya llarga i molt crispada en què el mite d’Ayusolàndia hauria de ser desmuntat per la, fins ara, feble i acomplexada esquerra madrilenya. Veurem si és així i un pregadeu és o no és una llagosta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
