Sanna Marin i l’escàndol digital

La primera consideració és que en cap de les imatges -ni dels moviments de Marin ni del petó de les seves amigues- hi apareix res de delictiu. Divertir-se i ballar, per altra banda, són activitats que no xoquen, contradiuen o entren en conflicte ni amb el discurs ni amb les propostes de la formació política de la primera ministra (el Partit Socialdemòcrata de Finlàndia), tampoc els petons entre dones.

Si ens guiem pel cànon periodístic de l'Europa continental, ni els vídeos ni la foto haurien d'haver-se publicat, ja que s'ubiquen estrictament a l'esfera del que és privat. La cultura periodística anglosaxona és diferent i tradicionalment ha estat molt més laxa en aquest punt. Amb certa assiduïtat es difonen informacions sobre la vida privada de figures polítiques amb l'argument que això dona pistes sobre la seva personalitat i caràcter. Aquesta aproximació va anar desenvolupant-se a partir dels setanta juntament amb la tendència a l’espectacularització de la política, tan comú arreu.

Però els he d'advertir que en prendre com a referent l'ètica periodística per avaluar aquest assumpte estic fent un exercici entre voluntariós i antiquat. Els mitjans tradicionals han perdut l'exclusivitat sobre la informació. Abunden avui els actors que subministren informació (sigui veritable o falsa) i se situen fora del periodisme i les seves regles: tota mena de webs, blocs, xarxes socials i plataformes de missatgeria. Els mitjans ja no poden administrar allò que es difon i allò que no. Simplement ara tot arriba al públic i en quantitats oceàniques.

A més d'un canvi cultural i de la revolució digital de les comunicacions, hi ha una realitat essencial i poderosa que ha contribuït a viralitzar les imatges: l'escàndol ven. L'escàndol, en la mesura que es basa en la transgressió d'una norma compartida (per un col•lectiu o una part d'ell), ens atrau poderosament (recordem que allò normatiu pot ser el resultat de la simple creença, del prejudici o del tabú). El que és escandalós ha excitat la curiositat d'homes i dones des de la nit dels temps. Sempre ens ha agradat ficar els nassos a casa dels altres, tafanejar, saber el que altres pretenen amagar. Per això, no és estrany que imatges com les que s'han conegut corrin com la pólvora i aconsegueixin ficar-se en el debat col•lectiu malgrat la seva irrellevància per a la vida pública.

Notícies relacionades

Sanna Marin s’enfronta a una nova polèmica per una festa a la residència oficial

¿Qui és Sanna Marin, la primera ministra de Finlàndia?

Cal afegir en aquest punt, com han remarcat no pocs analistes, que el fet que Sanna Marin sigui una dona, que sigui jove i que a més tingui poder ha contribuït a donar pàbul al cas, i ha condicionat la manera de tractar l'assumpte, tant per mitjans de comunicació clàssics, com per webs, blocs i xarxes socials.

No voldria acabar sense que ens fem la pregunta del milió. D'on han sortit les imatges? Només hi ha dues opcions. O han estat robades -sostretes d'un aparell electrònic sense consentiment- o han estat subministrades per algú que les tenia, per algú que ha traït, per tant, la confiança d'algú altre. Però han estat tres les filtracions, és a dir, molta casualitat -si han estat tres els traïdors- o bé molta estupidesa -si n'ha estat només un-. El que em porta inevitablement a la hipòtesi del robatori o del hackeig. I a no descartar que els serveis d'intel•ligència russos tinguin quelcom o molt a veure en l'assumpte. No endebades, després de la invasió d'Ucraïna, el govern de Sanna Marin s'ha mostrat molt vehement en reclamar a l'OTAN que admeti Finlàndia com a soci com més aviat millor. Seria un exemple més de la guerra digital que empra Vladímir Putin per intentar desestabilitzar altres països.