Tomàquet de segona

La meva germana és un ésser fora del comú. La seva manera de ser, d’estar davant la vida i d’interpretar la realitat canvia l’existència dels qui la coneixen en el millor dels sentits. Fa que el món dels qui tenim la sort de ser al seu costat sigui més ric i interessant. Té un cromosoma de més i és una sàvia vital. La meva mare, que és la persona que conec amb més i millors virtuts, es va sincerar un dia i va admetre que a casa nostra el meu germà és el bell i la meva germana la meravellosa. Atès que jo era la incògnita a aclarir, vaig gargamellejar una mica i em vaig remoure a la cadira reclamant la seva atenció. Ella em va mirar amb aquesta expressió d’amor que només les mares desprenen i em va consolar dient que jo era simpàtica i la més alta dels tres. Doncs vaja.

Notícies relacionades

Les fruites i verdures ‘lletges’ no existeixen, són només prejudicis

Els pares sí que tenen un fill favorit, segons un nou estudi

El meu estatus familiar m’ha provocat una sensibilitat especial cap a les, diguem-ne, belleses no convencionals. Cap als lletjos i els que no són en primera línia. Cap als no populars, els que treballen a l’ombra, els dels papers secundaris. Robert Redford és guapo, però m’interessa més Tommy Lee Jones. ’El silenci dels anyells’ és una obra mestra gràcies, en part, als només 20 minuts d’interpretació d’Anthony Hopkins. Escolto les declaracions dels polítics, però sento curiositat per saber qui hi ha darrere, picant pedra i escrivint els discursos. M’agrada el disseny dels cotxes alemanys. Són robustos i espaterrants, però confio més en la tecnologia lletjota japonesa. Admiro qui hi ha darrere del xef que ocupa portades, de l’empresari popular i qui, sense escarafalls ni protagonismes, fa el do de pit perquè les coses funcionin.

Hi ha persones que trien les maduixes més grosses i sense osques, les pomes de pell brillant i els tomàquets de ramallet que tenen la mateixa mida i color intens durant tot l’any. Són les que compren el pollastre de pell blanca, malgrat que la gallina més vella és la que fa millor caldo, i els albercocs que semblen préssecs de tan inflats com estan. Jo soc de les que senten especial empatia cap als tomàquets més lletjos. Els de segona. Els que estan mig amagats perquè, total, la gent els descarta sense ni tan sols tastar-los. Diu el venedor del colmado que són els millors. Que són tan bons que serveixen per fer conserva. «Els menjaràs al desembre i els disfrutaràs com si fos agost», em diu. No són els més guapos, però sí els més alts.