Article de Xavier Bru de Sala Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Laura Borràs o el lideratge inoperant
JxCat ha rebut la suspensió de la presidenta del Parlament com un gran regal d’ERC, incrementat pel seu posterior linxament
Més valdria no prosseguir amb aquest acarnissament digne de millor causa. ¿A qui afavoreix ara, una vegada defenestrada, la pluja de dards contra Laura Borràs? En primer lloc, a ella mateixa, ja que així es projecta i s’engrandeix la imatge que ha triat de màrtir de l’autèntic independentisme, sacrificada pels hipòcrites només en teoria correligionaris. En segon lloc, afavoreix JxCat, que ha rebut la suspensió com un gran regal d’ERC, incrementat pel seu posterior linxament. Regal al sector governamental, és a dir, el partit. Si en temps fundacionals, quan Junts faronejava d’ampli moviment, havia cultivat ambivalències en tots els camps, ara ja només disposa d’una ànima, la de centredreta pragmàtica. I funciona com la resta de maquinàries que anomenem partits, sense espai per a la discrepància. El favor d’ERC a Junts és doble. Per una banda, decapita la possible dissidència, i, per altra empeny la presidenta a refugiar-se en la inoperància del simbolisme. Ja que només així es desvincula de la responsabilitat sobre les decisions que prengui una executiva on teòricament disposa de la meitat dels membres. Li queda la denúncia retòrica com a coartada per no presentar batalla interna.
Així, de manera intuïtiva, no planificada (després parlarem de la planificació segons Borràs), es refugia en el paper d’efígie adulada pels addictes a l’autoengany. El discurs de clausura de la Universitat Catalana d’Estiu escenifica la posada de llarg d’aquest nou rol. Nou perquè ara ja és del tot volàtil. Des del pacte Borràs-Turull fins a la defenestració, qui volgués encara podia creure en la fantasmagoria de la base de poder i l’empenta decisiva de Laura Borràs. Després d’abstenir-se de tot intent d’obligar el seu partit a l’ús de mesures de força en la seva defensa, ha quedat clar que està instal·lada en un confortable globus aerostàtic, immòbil, només a un pam del terra, no fos cas que prenguéssim mal. Ara ja tan sols lluita amb i contra l’ANC, el Consell per la República o les filagarses d’Òmnium en la pugna per erigir-se en dipositaris de les expectatives dels no resignats.
Per no quedar-se enrere en la carrera dels antipolítics, Borràs s’ha vist forçada a denunciar el seu propi partit. JxCat participa en la processó que en comptes d’avançar en el camí cap a la urgentíssima, imprescindible (si bé no imparable) independència, desfila en direcció contrària. La tesi que ha adoptat, desobres coneguda, contempla l’autonomia, totes les seves institucions, inclosa la que nominalment encara presideix, com el principal obstacle intern que impedeix als catalans avançar cap a la independència. Vichy amb Petain i Laval al servei dels ocupants nazis; la Generalitat, amb Aragonès (i anava a esmentar Borràs però callo), al servei de la bota espanyola que ofega Catalunya. No és difícil destacar la tremenda incoherència entre el discurs i la presidència del partit.
Entretots
Ara bé, malgrat la migradesa de la seva competència política, compensada fins ara amb aquesta innegable vena oratòria, Borràs no deixa de ser conscient de la feblesa de la seva posició. És per això que en l’esmentat discurs de posada de llarg, alçava l’estendard dels 700.000 vots perduts per l’independentisme. L’aixecava com si ella els representés. El fet és que no la van votar i, per tant, no els representa, però li van força bé com a succedani de la seva inexistent base de poder. Podria, si disposés d’un mínim de confiança en la seva capacitat d’acció, emplaçar Junts a abandonar el Govern sota amenaça de provocar una escissió. Això fora acció. Això fora lideratge. ¿I si el partit no li fes cas, que no li’n faria, és clar? Doncs es veuria forçada a baixar del globus i caminar de peus a terra. El resultat més probable és que, a més de no convèncer ni un dels ‘seus’ 700.000 desenganyats, s’emportés, com la desapareguda Chacón però per l’extrem més radical, una quantitat de vots de Junts inferior al 3%, suficient per condemnar-la a l’etern seguidisme remugaire d’ERC. Si fos una líder com pretén semblar, s’hi arriscaria, però si només pretén semblar-ho...
La recepta màgica de Borràs: «Només cal voluntat i planificació política». Voluntat, tota, un 10; planificació, no zero, sinó -10. Facin la mitjana.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Política Catalunya ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Independència de Catalunya Laura Borràs Junts per Catalunya
