Morts relatius

Així, per exemple, entenem que no són el mateix 50 morts en un atemptat als afores de Kabul que 50 morts a Nova York. El primer l’integrem gairebé amb normalitat perquè entenem que es produeix en un entorn físic d’extrema violència amb grups armats enfrontats, no com la ciutat a la qual cantava Frank Sinatra, on la criminalitat s’ha disparat i el febrer va acabar amb més d’un assassinat al dia. 

Tampoc és el mateix una guerra a Ucraïna, en la qual ens bolquem i obrim els braços, horroritzats per les imatges d’una invasió atroç, que una guerra a Síria, on la devastació és màxima amb la participació activa també dels russos. ¿Deu ser per proximitat física? ¿Perquè passa més a prop de nosaltres? Ucraïna està a 38 hores de viatge per carretera i Síria a 51. Podria ser. Però, llavors, ¿per què importa més un occidental –qualsevol occidental– mort en tràgiques circumstàncies, posem a Austràlia, que 100 subsaharians ofegats en una pastera a les nostres costes? Més a prop impossible. 

Com que tot és relatiu, durant anys, dins de casa, tampoc ens ha semblat que valgui el mateix la vida d’una dona assassinada per terrorisme masclista que la d’una víctima d’ETA.

Però n’hi ha més. Com que tot és relatiu, durant anys, dins de casa, tampoc ens ha semblat –políticament, als partits, a les administracions i a la societat– que valgui el mateix la vida d’una dona assassinada per terrorisme masclista que la d’una víctima d’ETA. En els seus 43 anys d’activitat, des de 1968 fins al 2011, la banda terrorista va assassinar ni més ni menys que 850 persones de totes les edats. Una barbaritat. Gairebé 20 víctimes mortals a l’any. Una víctima al mes i, alguns mesos, dos. En el cas de les dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles, en només 19 anys (la meitat de l’existència d’ETA) han sigut assassinades un total de 1.150 dones, 26 aquest 2022, al qual li falten encara quatre mesos perquè s’acabi. I sense comptar-hi els menors.

Tots aquests interrogants sobre la relativitat dels morts me’ls plantejava aquesta setmana per intentar entendre per què set persones han mort en unes festes taurines en només dos mesos i ningú fa res. Ningú. Hauria de ser motiu, en una societat avançada de l’Europa del segle XXI, d’un debat com a mínim. Només amb les xifres a la mà, dues persones víctimes mortals de la verola del mico a Espanya han omplert més titulars nacionals i han agitat la més nostra preocupació que set –set– morts per cornades en unes festes a la porta de casa, com aquell qui diu. Més a prop impossible. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els defensors d’aquestes festes al·leguen que els morts hi van acudir lliurement, que no hi estaven obligats, que sabien els riscos que hi corrien, com qui va a la platja i s’ofega al mar. O qui condueix i té un accident de trànsit. ¿Els morts pels bous al carrer passen per casualitat, per mala sort, per badades, per edat avançada i ja està? És una possibilitat. Però ja van 34 morts des del 2014. Compte, 34.

Per ells, el debat, òbviament és i hauria de ser un altre. Unes festes que requereixen recursos públics d’una administració autonòmica –personal d’emergències– i local, que proporciona fons econòmics en molts casos, però també hores extres del personal municipal, és un debat en el qual participa tota la ciutadania, no només qui acudeix a disfrutar-la. Sense entrar en aquest article en el debat de si s’han de prohibir o no, la meva pregunta només planteja fins quan les administracions públiques, en aquest cas la valenciana, pot mantenir festes en les quals es produeixen morts. El festival Medusa de Cullera es va anul·lar ‘ipso facto’ després de la mort d’un jove el primer dia. I tots ho vam veure normal i adequat. El que s’havia de fer. ¿Pot una societat veure com 34 persones perden la vida als seus carrers durant unes festes i no fer-hi res? Aquí ho deixo.