El paradís de Laura Borràs

El 17-A es va coreografiar a Barcelona un acte més de la tragicomèdia del procés. «¡Jo soc víctima del terrorisme, sí! Perquè soc català. ¡Burros, que sou una colla de burros!», va etzibar l’home de la guitarra a alguns dels familiars de persones assassinades en l’atemptat. Victimista davant víctimes. Abans, el minut de silenci trencat pel sectarisme. Crits de vergonya imposant-se al dolor callat. La protesta no va ser una anècdota, sinó el fruit precís d’una estratègia política treballada des de fa gairebé una dècada. Ja ho sabem, Espanya ens roba, i a més ens mata.  

Notícies relacionades

Laura Borràs o el lideratge inoperant

De la tensa Diada a unes municipals sense treva: els 7 exàmens del curs polític a Catalunya

La filòsofa Olga Belmonte García, en el seu interessant i lúcid assaig ‘Víctimas e ilesos. Ensayo sobre la resistencia ética’ (Herder, 2022), estudia el creixent victimisme de la societat. La ideologia victimista ha crescut junt amb la teoria de la conspiració. En els dos casos no hi ha espai per a l’autocrítica. «Tota la culpa es descarrega sobre l’enemic exterior, que pot ser real o inventat». Fenomen que es dona «des d’una identitat totalitària: tot en mi és bo, el mal ve de fora». Inevitablement, «les falses víctimes [avui, malgrat que sí que ho fossin en el passat] es converteixen en «botxins inculpables». El victimista entén les seves demandes com a innegociables. La seva situació convertida en un poder il·limitat sense necessitat de justificació.  

El procés ha manipulat la història, alimentat el sectarisme i encoratjat les teories conspiranoiques. Laura Borràs, amb el seu cas judicial pendent i convenientment embolcallat de victimisme, encarna aquesta mena de «paradís moral» a què al·ludeix Belmonte, «sense deutes, només crèdit». A la fi, un focus de ressentiment que s’alimenta de la sensació de greuge. Inservible per afrontar els reptes i avançar socialment.