Article de Joaquim Coll Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La lliçó que Gorbatxov no va escoltar
L’octubre de 1990, Mikhaïl Gorbatxov va visitar oficialment Espanya en companyia de la seva dona, Raisa. Una altra de les novetats del dirigent soviètic, a més de la seva joventut en comparació amb la gerontocràcia de l’època de Bréjnev, és que s’exhibia en públic amb la seva dona, a qui tractava amb atenció i respecte. A Madrid va generar un nivell d’interès d’autèntica bogeria, i va fer també una veloç escapada a Barcelona per visitar les obres de l’Anella Olímpica de Montjüic i el Museu Picasso, i assistir a una recepció al Palau de Pedralbes. Com explica el seu biògraf, Willian Taubman, a Espanya va saludar multituds que el van aclamar a cada pas, va forjar noves amistats i, sobretot, va disfrutar de les converses «embriagadores» amb Felipe González sobre el destí del socialisme, el capitalisme i el futur de la perestroika. Aquesta visita va ser «l’últim bàlsam» per a la parella soviètica abans de submergir-se en un mar de tensions en Moscou que posaria fi a l’URSS el 26 de desembre de 1991.
Contra el que els seus detractors afirmen, Gorbatxov no perseguia la desaparició de la Unió Soviètica, ni tampoc volia un model completament capitalista. El març de 1991 hi va haver un referèndum sobre la continuïtat d’una «unió renovada», amb una participació del 80% i un 70% de ‘sís’. La desintegració de l’URSS no s’explica tant pel col·lapse econòmic, com per l’inadequat procés de democratització, que va legitimar les ambicions creixents de les elits territorials. Si Gorbatxov s’hagués fet elegir president aquella primavera per sufragi universal directe, hauria tingut més legitimitat democràtica que Borís Ieltsin, que va ser votat pels russos el juny de 1991. A l’estiu hi va haver el matusser intent de cop d’estat dels sectors conservadors comunistes, que va debilitar encara més Gorbatxov i va posar fora de joc el PCUS.
Notícies relacionades
Mesos abans, de segur que tant González com el mateix rei Joan Carles li van explicar com es va fer la transició democràtica. Més enllà del paral·lelisme de passar d’un règim dictatorial a un altre de pluripartidista, les diferències històriques eren enormes. Tanmateix, a Espanya el poder central mai es va enfrontar a una crisi de legitimitat, tot i que el procés el lideressin els reformistes del franquisme, aglutinats en l’UCD. Les primeres eleccions del juny de 1977 van ser per elegir un nou Congrés que va ratificar Adolfo Suárez com a president del Govern i aprovar la Constitució de 1978, votada també en referèndum. Molt diferent hauria sigut començar per democratitzar els nivells inferiors del poder, convocant primer les eleccions municipals, que no es van celebrar fins al 1979, o constituint els parlaments autonòmics del País Basc i Catalunya, cosa que no va passar fins al 1980. No sabem què hauria passat a Espanya, però a l’URSS la democratització institucional invertida va crear un xoc de legitimitats que va canibalitzar el poder per part de les repúbliques, sobretot de Rússia, que es va apoderar dels béns de les institucions soviètiques. L’aclamat Gorbi va tornar encantat d’Espanya, però, pel que sigui, aquesta lliçó no la va escoltar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
