A contrallum | Article de Juan José Millás Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Contactes
Aquest estiu em vaig creuar amb ella a la platja, quan tots dos passejàvem per la vora. Tot i que s’havia fet més gran (com jo, és clar), la vaig reconèixer de seguida i ella a mi
emt-madrid
Durant anys, de camí a la feina, vaig coincidir a l’autobús amb una dona que l'agafava a la mateixa hora que jo. No vam parlar mai perquè érem dos desconeguts, tot i que cada un era conscient de l’existència de l’altre. El dia que no ens trobàvem, em preguntava si estava malalta o si el meu rellotge s’avançava o es retardava. Però eren incidències motivades sens dubte per qüestions pròpies de la vida laboral o personal (vacances, baixes per malaltia, etc.). Després d’aquestes breus interrupcions, la rutina tornava a instal·lar-se en les nostres vides, cosa que em tranquil·litzava i volia suposar que a ella també. Un dia va desaparèixer. Van passar les setmanes i els mesos i els anys sense que tornés a manifestar-se. Vaig suposar que havia canviat de feina o que havia mort, no podia saber-ho, però la vaig trobar a faltar i li vaig fer un dol.
Entretots
Aquest estiu em vaig creuar amb ella a la platja, quan tots dos passejàvem per la vora. Tot i que s’havia fet més gran (com jo, és clar), la vaig reconèixer de seguida i ella a mi, així que ens vam saludar de manera espontània amb demostracions d’afecte. A les meves preguntes, em va explicar que havia deixat de treballar perquè li havia tocat la loteria, no una quantitat exagerada, però prou com per comprar un parell de pisos del lloguer del qual vivia. Per la meva banda, li vaig explicar que havia continuat treballant a les oficines d’aquell temps fins que uns anys més tard vaig poder dedicar-me completament a l’escriptura, que era la meva passió. Li vaig dir que havia escrit un conte inspirat en aquelles trobades matinals durant les quals mai, mai, ens vam dir res, tot i que intercanviàvem mirades en aparença indiferents.
–El paraíso era un autobús –va dir ella referint-se al conte, ja que aquest era el seu títol.
–¿L’has llegit, doncs?
–Sí, és clar, es troba a internet. Em va fer molta gràcia. Em va fer pensar.
Vam continuar parlant una bona estona, explicant-nos coses de les nostres vides de les quals en el seu dia no ens vam dir res, una mica sorpresos els dos per la familiaritat amb la qual ens tractàvem. A l’acomiadar-nos, ens vam donar les nostres adreces electròniques, per no tornar a perdre el contacte, però ni ella m’ha escrit encara a mi ni jo a ella.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
