Descobrint la recessió europea

En aquest context, l’economia es dirigeix cap a situacions greus. La primera és l’augment de la inflació, avui al 10% però que els estudis economètrics ja situen al 18% a la Gran Bretanya per al 2023. I això, com és lògic, afectarà notablement el poder adquisitiu de la gent i la producció de béns i serveis. També augmentarà previsiblement l’atur de forma important i afectarà negativament els pressupostos públics amb retallades. A més, la reacció dels bancs centrals per frenar la inflació és la d’apujar tipus d’interès i treure diners del sistema (que ells van posar de forma excessiva per sortir de la pandèmia). En definitiva, ens dirigim cap a una recessió similar a la dels anys 80.

Reserves i producció

¿Per què puja tant el gas, per què el comportament del mercat és tan exagerat? Que un mercat pugi de 20 a 25 és ja un moviment important, però que passi de 20 a 300 és que una cosa molt greu falla. El mercat del gas, com tots els de matèries primeres, és un mercat molt elàstic, que reacciona de forma immediata a qualsevol pressió, i és alhora molt especulatiu, precisament per això. El gas i el petroli es regeixen al món per la relació entre reserves i producció –l’anomenada relació reserves/producció (R/P) determina quants anys hi pot haver subministrament–. En el gas aquesta relació ha baixat des de 57,5 el 2000 fins a 48,8 el 2020, cosa que no ha provocat cap canvi significatiu de preu aquests 20 anys. A nivell internacional el preu del gas es va mantenir dins de valors raonables fins al maig del 2021. ¿Què va passar aquell mes? Que tothom es va adonar que la demanda de tots els productes al món havien entrat en una pressió que l’oferta, la P, no podia subministrar, fruit d’una injecció massiva de diner que els bancs centrals havien fet. En el gas també ho va fer perquè la Xina, els Estats Units i Europa havien decidit tancar el carbó i suplir-lo per gas, sense mirar si n’hi havia prou de disponible. A Europa les tensions amb Rússia anaven pujant, i es va decidir no obrir el nou gasoducte Nordstream 2, fet que es va agreujar el 21 de febrer quan Rússia va envair Ucraïna. El pic va ser de 39 fins a 230€/MWh. La situació es va normalitzar fins a arribar a un valor de 80 que es va prolongar fins al juny passat, quan Rússia va començar a dir que no tindria resolt el manteniment dels compressors de gas, fet que va crear el pànic que ha arribat fins ara.

La corba de l’oferta ha aixecat tant el pendent que, per tornar a tenir preus assequibles per a l’economia, caldria rebaixar el consum dues terceres parts del que tenim ara, i això és impossible: no reduirem el consum a Europa més enllà d’un 25-30%. Per tant, l’acció que pot fer Europa per resoldre la pressió de pànic que fa Rússia no pot ser exclusivament una política de disminució de consum superflu. ¿Recorden Mario Draghi quan va fer front a l’amenaça dels mercats financers contra l’euro? Els va dir: jo tinc la màquina de fer bitllets i la faré anar el que faci falta per salvar l’euro i per evitar que vostès se surtin amb la seva –whatever it takes–. Doncs ara caldria fer una acció similar. Si les indústries que consumin més energia (siderúrgia, ciment, química, paper, ceràmica i vidre) tanquen la producció un mes, o una setmana cada mes, i l’Administració els ajuda a pagar les despeses fixes de l’atur, l’efecte sobre el mercat serà el mateix que va fer Draghi. El gas emmagatzemat subterràniament a Europa estarà ple l’1 de novembre i ens dona seguretat fins al mes d’abril, cosa que s’hauria d’acompanyar amb una mesura coercitiva com la que proposo.

Mesures dràstiques

El 1974, la Gran Bretanya tenia una greu situació energètica derivada del primer xoc del petroli, la inflació que va seguir i de la gran vaga dels miners de carbó. El primer ministre Edward Heath va decretar tancar els llums de les ciutats almenys la meitat de cada setmana i va introduir el concepte d’estalvi de tres dies limitant l’electricitat a les empreses per ajudar l’economia. Les televisions tancaven a les 22.30 h i els pubs també. Ara Europa podria fer una acció similar si tanquen els sis sectors més energívors de l’economia, mentre diu ben alt que ho farà mentre faci falta. Les guerres psicològiques s’han de resoldre amb actes de la mateixa magnitud. Però ens falta el Draghi de rigor. L’altra solució, si no es controla el mercat, serà que els clients no paguin, com el moviment anglès Don’t Pay (‘no paguis’), que compta ja amb un milió d’afiliats. Si aquest moviment arriba a França (que el Govern deixi de pagar part de les factures als consumidors, com està fent ara), la crisi energètica a Europa entrarà als llibres d’història.

Notícies relacionades

Feijóo treu pit per l’IVA del gas: «El Govern central ho fa a rossegons després d’insultar-nos»

Brussel·les estudia limitar el preu del gas i les renovables

Passi el que passi, els valors del gas no tornaran als seus valors històrics de 20 €/MWh i caldrà que l’economia vagi ajustant l’ús de l’energia, canviant el gas per aerotèrmia, per biogàs, per biomassa i per hidrogen en la indústria, per més electricitat renovable... un canvi que no es fa en pocs dies però que requereix una pressió considerable, només possible si el relat que l’acompanya és prou gran per fer veure a la gent que s’ha d’adaptar la seva manera de consumir.

Transició cultural

Aquest era el gran absent al camí que fem de la transició energètica: la transició també és cultural, de deixar de viatjar tan lluny, de consumir el que es necessita i no més, de tenir un oci local, d’agrair més l’ajuda dels amics... i això necessita un relat que ho faci entendre. La disminució del poder adquisitiu, l’augment de l’atur, el tancament d’empreses ens ho farà entendre de cop. Érem uns d’ingenus si pensàvem que la transició energètica podríem fer-la sense caure en una crisi important. Ara cal agafar-s’ho en positiu, aprofitant les oportunitats que la nova situació presenta per realitzar el canvi de model de societat.