Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El lobbisme és democràcia
No és dolent que les polítiques es pactin als despatxos; el problema ve quan es volen imposar des d’aquí i sense comptar amb els afectats.
L’al·lusió als ‘lobbies’, en general o amb relació a un determinat sector econòmic, s’ha tornat recurrent en debats i discursos. El que la fa ho sol fer de manera pejorativa, com si es tractés d’una cosa il·legal o èticament reprotxable. Sembla mentida que, a hores d’ara, encara sigui necessari aclarir conceptes com aquest, menester a què dedicarem les següents línies. Tot i que suposi explicar obvietats, convé fer-ho: no hem de normalitzar la confusió que alguns alimenten intencionadament.
¿Què és el lobbisme? ¿Què significa exercir pressió sobre el poder instituït i qui el practica? El lobbisme consisteix, simplement i planerament, a intentar que els governants facin el que nosaltres creiem que haurien de fer; és també persuadir («persuadir és el verb de la democràcia», José Luis Rodríguez Zapatero dixit) i convèncer, amb arguments, que l’interès que un defensa mereix la protecció dels poders públics. La finalitat és sempre la mateixa: condicionar l’actuació de les administracions fins a aconseguir la reacció desitjada. Pressionem les patronals quan demanem que s’eliminin les nombroses traves que retallen el creixement econòmic. Ho fan les entitats que organitzen concentracions independentistes o constitucionalistes, i les associacions de consumidors quan promouen canvis legislatius. També el veí que acudeix a les audiències públiques del seu districte per queixar-se dels ‘botellons’ a altes hores de la matinada. I la senyora que, en una de les sortides de l’alcaldessa, se li acosta per reclamar-li la unió dels tramvies (permetin-me la ironia). Aquests pocs exemples demostren que el lobbisme, en efecte, no pertany en exclusiva ni a les estructures professionalitzades ni al món de l’empresa i pot ser practicat –de fet, ho és– per un gran nombre de persones a títol individual i partint d’una infinitat d’interessos. Tots els ciutadans som lobbistes en potència.
Per això, resulta hilarant el victimisme dels polítics que denuncien que han rebut pressions «antidemocràtiques». Per a aquests governants, els ‘lobbies’ que no combreguen amb el seu credo polític s’haurien d’abstenir d’intervenir en el debat públic. Es consideren els únics capacitats per conjugar l’interès general i preferirien fer-ho d’esquena a la gent. Sense interferències i sense controls. Diguin el que diguin, les pressions no són més que un reflex dels diferents interessos en lliça i, per tant, consubstancials a la societat i al mateix sistema democràtic. Els ciutadans no ens resignarem amb votar cada quatre anys: en endemig, ens continuem posicionant (¡faltaria més!) i ens expressem de mil maneres diferents, individualment i a través d’associacions. Les decisions que es prenguin ens afecten i tenim tot el dret del món a intentar canviar-les quan no són del nostre grat. El lobbisme, en definitiva, és sa i necessari des del punt de vista democràtic: com més actius i influents siguin els ‘lobbies’, més permeable, plural i participada resultarà l’acció dels governs i, per tant, més respectuosa amb la diversitat d’interessos que coexisteixen en el si de la nostra societat. No és dolent que les polítiques es pactin als despatxos; el problema ve quan es volen imposar des d’aquí i sense comptar amb els afectats.
Un altre error comú consisteix a parlar de ‘lobbies’ bons i dolents. ¿Existeix semblant diferenciació? Tan lobbistes som els que defensem que l’horari de les terrasses sigui coherent amb el nostre caràcter mediterrani com els que, per ben pocs que siguin, es mostren partidaris d’avançar-ne el tancament. L’epítet, doncs, sol respondre al biaix ideològic de qui l’incorpora i denota parcialitat (una actitud especialment censurable si es tracta d’un periodista). Idèntica reflexió mereixen l’activisme i els activistes: per més noble (als seus ulls) que sigui la causa que defensen, el seu objectiu no és cap altre que condicionar els governants, la qual cosa constitueix, indubtablement, una manifestació més de lobbisme.
Entretots
Aquesta reflexió quedaria incompleta sense una breu referència al finançament dels ‘lobbies’. Com a actors privats, han de ser econòmicament autosuficients. No es qüestiona que puguin rebre subvencions puntuals vinculades a projectes concrets; ara bé, quan la seva activitat ordinària se sosté majoritàriament amb fons públics, la seva independència i la seva llibertat d’acció es veuen compromeses. En aquests casos, corren el risc de ser instrumentalitzats per les administracions i d’acabar blanquejant el despotisme amb què els òrgans públics actuen en massa ocasions.
Si volem millorar la salut de la nostra democràcia, necessitem més ‘lobbies’. Dels de veritat: els que incomoden els governs. Dels altres ja n’hi ha molts.
