Procés independentista: la lliçó de dues dates

El Govern de Catalunya es va saltar la LRA. El 22 de setembre de 2017, sota l’amenaça de fortes multes per part del Tribunal Constitucional, dimitien els membres de la Sindicatura Electoral. Era l’organisme que havia d’actuar com a administració electoral durant la campanya del referèndum de l’1 d’octubre i certificar els resultats oficials (art. 17 LRA). Tot i així, el referèndum no es va paralitzar. I, una vegada celebrat, es va proclamar la independència malgrat no disposar de resultats oficials, com exigia l’article 4.4 de la LRA. Només els podia proporcionar la Sindicatura Electoral, que era l’única que els podia traslladar al Parlament. El Govern de Puigdemont, al proclamar i comunicar els resultats del referèndum de l’1 d’octubre en lloc de l’òrgan encarregat de fer-ho, va vulnerar la llei aprovada per la seva majoria. A part de la Constitució i l’Estatut, òbviament.

Quant a la LTJ, la seva aplicació va quedar paralitzada. Gràcies a Gabriela Serra, exdiputada de la CUP en aquelles dates, sabem que no hi havia res preparat per assegurar l’efectivitat de la declaració d’independència del 27 d’octubre, i que es va demanar que no s’esmentés aquesta enorme irresponsabilitat. Dins de tot, ens podem alegrar que no s’apliqués la LTJ, perquè la qualitat de la democràcia s’hagués degradat.

Notícies relacionades

6 i 7 de setembre: L’independentisme descobreix el seu taló d’Aquil·les

Twitter era una cerveseria de Múnic

La LTJ havia d’entrar en vigor després de la declaració d’independència. Pretenia ser una espècie de Constitució provisional, al proclamar-se «norma suprema de l’ordenament jurídic català» (art. 3). En realitat, no podia ser-ho, perquè la seva supremacia no estava garantida. En la LTJ cap òrgan equivalent a un Tribunal Constitucional pot anul·lar normes amb rang de llei que contravinguin allò disposat en la LTJ. Això inclou les que vulnerin els drets fonamentals que, segons l’article 22.1 –oh sorpresa–, són els «reconeguts a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia». Els ciutadans, per protegir els seus drets fonamentals, disposarien d’un recurs d’empara que resoldria una «sala superior de garanties» del Tribunal Suprem de Catalunya (articles 74 i 75). Però l’abast de la resolució judicial no arribava fins a l’anul·lació de la llei que, en el seu cas, hagués donat lloc a la vulneració del dret fonamental. Quant al procés constituent, disposat per la LTJ en el seu Títol VII, se sotmet un òrgan representatiu com és l’Assemblea Constituent al que decideixi un Fòrum Social Constituent format per «representants de la societat civil i dels partits polítics». Ni una paraula de com es designarien aquests «representants de la societat civil», o si en aquest fòrum hi podrien estar partits que no haguessin arribat a cap escó a l’Assemblea Constituent. Un òrgan amb representativitat acreditada en un procés electoral podria veure’s condicionat per grups que no en tinguessin.

Aquests apunts tenen una entitat menor que l’intent de secessió unilateral sense el suport d’una majoria electoral, i sense perspectives de reconeixement internacional. La història del baró de Münchhausen, que afirmava haver sortit d’un pantà estirant la seva pròpia cua, sembla creïble comparada amb la dimensió jurídica del que es va voler posar en marxa els dies 6 i 7 de setembre del 2017. El més preocupant és que es va dissenyar un futur en què la majoria parlamentària i el Govern podien actuar sense el contrapès d’un òrgan capaç d’imposar-li límits prefixats pel dret. En aquestes condicions, la majoria parlamentària hauria pogut fer el que hagués volgut, i més amb un Govern disposat a transgredir fins i tot la normativa del referèndum.