La reforma de la llei de la ciència

El Congrés dels Diputats ha aprovat recentment la reforma de la Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació i, ben aviat, finalitzarà la fase de tramitació parlamentària de la Llei de la Ciència de Catalunya. Les administracions mostren el seu interès en el progrés científic, cosa que, en si mateixa, és una excel·lent notícia.

La llei de la ciència estatal marca com a objectiu fonamental incrementar el finançament públic de la investigació, arribant fins a l’1,25% del PIB el 2030. Aquest finançament és actualment del 0,62% del PIB i, sumat a la inversió privada en R+D+i, arriba a l’1,41%, molt lluny del 3,14% d’Alemanya, el 2,35% de França o el 2,32% de la mitjana de la Unió Europea. Aquestes xifres mostren la magnitud de l’esforç necessari, que requerirà una voluntat política sostinguda.

La nova llei clarifica la carrera científica i pretén reduir la temporalitat del sistema de ciència i tecnologia. D’una banda, perquè el percentatge de temporalitat en els organismes públics d’investigació (OPI) i a les universitats se situa al voltant del 40%, probablement la xifra més alta de les administracions públiques del país. D’altra banda, perquè tant els OPI com les universitats tenen en aquests moments plantilles molt envellides, amb edats mitjanes entre els 50 i 60 anys. Els dos fets són conseqüència de la manca de contractació de nou personal permanent als OPI i a les universitats des de la crisi del 2010. La renovació generacional és, per tant, imprescindible i urgent.

Amb aquesta reforma, els contractes del personal contractat i finançat amb projectes d’investigació es converteixen en indefinits. Aquest punt ha aixecat certa polèmica, ja que bona part d’aquests contractes estan finançats per projectes de la Unió Europea, i estan vinculats a tasques específiques del projecte. Si el contracte es renova en un projecte diferent, la possible futura indemnització del contracte no queda coberta pel finançament del projecte, cosa que ha sigut considerada un risc en el finançament i subsistència futura d’universitats i centres d’investigació. Considerant que l’obtenció d’aquests fons d’investigació és extremadament important per al país, és d’esperar que l’administració estableixi un mecanisme de finançament complementari per cobrir aquesta eventualitat. És necessari insistir, tanmateix, que la plena renovació generacional no s’aconseguirà fins que l’Administració no assigni els recursos necessaris per dotar econòmicament nous llocs de treball de plantilla, independents del finançament dels projectes d’investigació.

La llei també persegueix facilitar el retorn de part dels investigadors i investigadores actualment a l’estranger. El nostre país genera científics i científiques molt ben formats que, en part a causa de la falta de llocs del treball als nostres centres d’investigació i universitats, sovinet es veuen obligats a continuar la seva carrera científica a l’estranger. Aquesta fuga de capital humà és una gran pèrdua per al país i s’ha de facilitar el seu retorn, malgrat ser conscients que és difícil igualar les seves condicions laborals i materials. Tot i així, el retorn no s’ha de produir només en el sistema públic d’investigació; fa falta que les empreses ofereixin més llocs de treball atractius perquè aquests científics es puguin incorporar i augmentar així la competitivitat del sector empresarial.

Facilitar la transferència de coneixement del sistema públic d’investigació al teixit productiu i la societat és una altra necessitat fonamental i urgent. El sistema d’investigació del país és, en aquest moment, altament competitiu en l’àmbit internacional. La productivitat científica de Catalunya, per posar un exemple, està clarament per sobre de la mitjana de la Unió Europea. La baula feble del sistema, amb tot, és l’avaluació d’aquesta ciència d’alt nivell que faciliti l’evolució de la nostra economia cap a un model més sostenible. És a dir, no només s’ha de fer una ciència excel·lent, s’ha de fer ciència amb capacitat de generar impacte econòmic i social. I per aconseguir-ho fa falta la complicitat del sector productiu, que ha de disposar del personal i l’estructura adequats per reforçar la col·laboració publicoprivada i convertir aquesta ciència en nous productes i serveis. I aquí també convé fer notar la necessitat de disposar de més recursos.

La ciència experimental, que en última instància es transforma en tecnologia, és substancialment més cara que la ciència teòrica. La reducció de recursos que el sistema científic ha patit des de la crisi econòmica del 2010 ha provocat també un envelliment de les infraestructures científiques, que necessiten una renovació urgent. Els projectes d’investigació proporcionen els recursos per a la investigació específica que es planteja en cada cas, però el finançament de les mitjanes i grans infraestructures científiques correspon a l’administració.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La necessitat de simplificació dels processos de gestió de la ciència en els organismes públics d’investigació i universitats és també un clam dins la comunitat científica. És natural que la gestió dels fons públics es faci amb el màxim rigor, però actualment qualsevol despesa està sotmesa a un doble control: abans de fer-la i un cop finalitzat el projecte. Aquest nivell de control tan exhaustiu obliga les OPI i les universitats a destinar una part important de la seva plantilla a satisfer aquest control duplicat, amb el consegüent increment de costos de personal. La llei redueix el control a posteriori, que es passarà a fer per mostreig.

Així doncs, la reforma de la llei de la ciència posa les bases per a l’avenç de la investigació i la transferència del coneixement, però només la voluntat política d’assignar els fons necessaris permetrà que el sistema científic pugui fer l’aportació al progrés econòmic que el país mereix i necessita.