Article de Juan Soto Ivars
‘She-Hulk’: així és l’olor de la polarització cultural
El resultat és de broma: un guió que sembla escrit a partir del bast copia i enganxa de les pancartes del 8 de març, una construcció de personatges que és pur estereotip i una factura estètica com per tirar-se per la finestra
‘She-Hulk’ m’interessa tan poc com el Hulk de tota la vida o qualsevol altre cigró del potatge Marvel. Això no ho dic per donar a entendre que em passo aquelles estones llegint Faulkner i Walt Whitman, o embegut dels plans llargs d’Angelopoulos des del meu compte de Filmin, sinó simplement per deixar escrit que no soc client habitual d’aquestes franquícies i que, per tant, la meva opinió sobre ‘She-Hulk’ no beu del ressentiment del fan traït. Me la bufa el que Marvel faci amb la seva vida.
Dit això, afegeixo ara que ‘She-Hulk’ és el producte audiovisual de Marvel que més m’ha interessat, en part per l’evidentíssima intenció de la companyia quan dissenya i llança aquestes escombraries, en part pel resultat d’aquesta estratègia.
Tenim una empresa multinacional de l’entreteniment sense ànima, que sap que té un públic majoritàriament masculí i toca totes les tecles de la política identitària de gènere per llançar un producte l’única finalitat del qual és atraure el públic femení. El resultat és de broma: un guió que sembla escrit a partir del bast copia i enganxa de les pancartes del 8 de març, una construcció de personatges que és pur estereotip (dones fortes i decidides, homes dolents o sotmesos) i una factura estètica com per tirar-se per la finestra. Això és ‘She-Hulk’.
Entretots
D’altra banda, tenim les reaccions que concita entre el públic aquesta apropiació corporativa de les consignes polítiques de l’activisme: una batalla campal a les xarxes socials i les pàgines de ressenyes, amb molta gent que li posa la nota mínima i molta que li posa la nota màxima. Nois contra noies, vaja, a garrotada seca. I, d’aquesta manera, el que representa la sèrie (la polarització política entorn del sexe) és el que s’acaba produint entre l’audiència. Nens acusant nenes de robar-los la seva joguina favorita, nenes acusant nens de no deixar-les jugar tranquil·les amb els seus maleïts somiquejos. El mateix que es veu a la sèrie, vaja.
¿Funciona, llavors, el producte? ¿Continuaran veient amb fidelitat les defensores una sèrie d’una qualitat tan nauseabunda que, a sobre, apel·la amb trapelleria evident els seus sentiments polítics? ¿S’hi sentiran obligades? I, de la mateixa manera, ¿seguiran punxant els adversaris per continuar amb el plaer suprem de la xerrameca? ¿Disfrutarien més amb una sèrie correcta i entretinguda? MacLuhan va dir que el mitjà fa el missatge. Avui podríem dir que ho fa el públic.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
