Moll de les delícies

És cert, tanmateix, que la navegació pel Guadalquivir «ve marcada pel règim de marees», com es pot llegir en la pàgina web de l’autoritat portuària, «de manera que els vaixells passen per la canal coincidint amb la plenamar i utilitzen les marees a fi d’aprofitar el nivell d’aigua suplementari». Després d’un detallat estudi, he pogut saber que el creuer de més envergadura que ha arribat fins a Sevilla tenia prop de 200 metres d’eslora i podia transportar unes 24.000 tones. No dona per a més. És a dir, a Sevilla no poden entrar aquestes enormitats que atraquen a Barcelona entre protestes ambientals. I molt menys el ‘Wonder of the seas’, amb una eslora de 362 metres i un pes total de 240.000 tones. 

Els delecto amb aquesta informació aquàtica perquè després de veure el partit del Sánchez Pijuán (de matinada, en diferit, és clar, i sense saber el resultat, que és una manera molt estranya de veure un partit) vaig recordar del titular de l’amic Marcos López a EL PERIÓDICO de dissabte: «El transatlàntic de Xavi». Certament, el de Terrassa és el capità d’una cosa molt semblant a una «meravella dels mars», apta per solcar per oceans procel·losos i destinada a llargues travessies heroiques, com la Nao Victoria de Magallanes, que va partir de Sevilla per a la primera circumnavegació pel món. El Barça que ha sorgit del mercat d’estiu té les traces (el calat i l’eslora) d’una nau que desafia els vents i les tempestes i que manté el rumb cap al port de la felicitat futbolística. Però a Sevilla, aquests creuers no poden entrar. I, a més, encara falten, al del Barça, alguns retocs de flotabilitat i fiabilitat marítimes.

Notícies relacionades

Un transatlàntic per a Xavi: anàlisi per posicions de la plantilla del Barça

Twitter era una cerveseria de Múnic

 

A Sevilla vam veure més una llanxa forabord, un vaixell veloç que xoca contra les onades i les supera a base d’envestides, que no el vaixell insígnia que es mou poderós i sense titubejos. El Barça va aprofitar la marea alta per endinsar-se en el Pizjuán. I la marea alta té nom d’ocell marítim, aquest Gavi que es va atipar de córrer i de robar, com fan les gavines quan sobrevolen un barco pesquer, sense defallir, tallant, assistint, batallant fins a l’extenuació (o les rampes, que venen a ser el mateix). I també amb un pirata ja veterà que, a l’abordatge, va assaltar la nau malmesa del Sevilla per assenyalar la via d’aigua per on havia de començar el naufragi, amb l’ajuda de joves grumets que salvaguardaven la popa. Encara no som un transatlàntic, Marcos, però ho serem.