L’empoderament del bisturí

Com sempre, darrere d’aquesta banalització es troben els interessos econòmics de la indústria estètica que es lucra a partir de les inseguretats de les dones. Gràcies a crear en elles complexos sobre la mida dels seus pits o glutis –absolutament hipersexualitzats en la nostra societat– l’aparició de cel·lulitis, estries o arrugues –cosa totalment natural que no hauria d’avergonyir a ningú– i fins i tot sobre la forma o color dels seus genitals –es veu en el cas dels homes això no és un problema– el gran capital que mouen les clíniques estètiques no fa més que créixer any rere any. D’aquesta manera es fomenta la cosificació femenina promovent la normalització de cossos irreals cada vegada més difícils d’aconseguir: pits enormes, cintures minúscules, glutis prominents, pells totalment llises sense cap imperfecció... Això conduirà irremeiablement les futures generacions a la insatisfacció permanent amb els seus cossos.

A més del poderós vessant econòmic, també hi ha altres aspectes socials i psicològics que mereixen una anàlisi més profunda. Sens dubte, el cos de les dones sempre ha sigut sotmès a un escrutini i a unes regles diferents de les dels homes, fent creure a les dones que allò que facin amb el seu cos no té cap tipus de conseqüència per a la seva psique perquè sigui mercantilitzat amb finalitats d’explotació sexual i reproductiva. S’intenta fer creure a les dones que la ment i el cos són dos ens independents per a així poder explotar els seus cossos. En realitat, el cos i la psique són indissociables, cal acceptar i cuidar tots dos per fomentar la salut mental i física. El lema «que cada dona faci amb el seu cos el que vulgui», que sembla tan alliberador, només serveix per perpetuar la cosificació femenina en totes les seves facetes i és, per tant, un altre èxit del patriarcat. 

Les operacions estètiques són una agressió al mateix cos, ja sigui per introduir pròtesi per augmentar la mida de zones determinades, desfer i extreure greix d’altres àrees per reduir-ne la mida, estirar zones en què la pell ha anat perdent fermesa o canviar el color de zones que amb el pas del temps s’enfosqueixen. En lloc d’acceptar el pas del temps i els seus efectes al cos humà, l’exaltació de la joventut perenne fa que s’intenti per tots els mitjans ocultar l’aspecte natural que correspon a cada etapa de la vida. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des de la perspectiva educativa, les famílies tenim un rol importantíssim a ajudar les nenes, i també els nens, a estimar-se tal com són, a cuidar el seu cos i acceptar el seu físic allunyats de pressions estètiques nocives que els creen inseguretats i autorebuig. Als centres educatius, la introducció del feminisme a les aules a través de la coeducació és l’eina més potent per ajudar adolescents a rebutjar aquestes imposicions socials que es rabegen principalment amb les noies. Des del sector de la salut mental, caldria promoure models de relació saludable amb el mateix cos prevenint situacions de rebuig i no acceptació. Quant a la intervenció psicològica, l’objectiu primordial ha de ser sempre l’acceptació d’un/a mateix/a per garantir el benestar de la persona.

És difícil anar contracorrent en un moment d’exaltació absoluta de la joventut, la bellesa, la individualitat, el sexisme i la immediatesa, però, si continuem així, s’entreveu un futur distòpic en què serà molt difícil fomentar en la joventut un pensament crític i reflexiu i un treball de l’autoestima que els ajudi a superar els seus complexos, inseguretats o disconformitats sense passar pel quiròfan. És important ensenyar les nenes i els nens a cuidar i acceptar el seu cos tal com és, a relativitzar el continu bombardeig de «cossos perfectes» de les xarxes socials i mitjans de comunicació, deixar d’enaltir la joventut com a l’etapa més desitjable de la vida per comprendre que envellir és una cosa natural i, sobretot, aprendre a respectar tots els cossos, inclòs el propi.