Reunió de tancament

-¡Vint-i-cinc anys ja sense Diana de Gal·les! -he exclamat deixant-me caure al sofà amb expressió de derrota.

-¿Què dius?

-Que ja vint-i-cinc anys sense Lady Di. No sé com hem sobreviscut a la seva pèrdua.

-¿Has pres la medicina? -s’ha limitat a preguntar.

Potser resulta que a la gent tant se li’n dona aquest aniversari. Però, si és així, ¿per què ha sortit a tot arreu? Estic fet un embolic, francament, no sé si m’he de commoure o no. He trucat per telèfon al meu germà.

-¿Què tal, Ricardo? -dic.

-Per aquí bé, ¿i vosaltres?

-Doncs la veritat, una mica impressionats.

¿Per què?

-¿Per què vols que sigui? Per això de la princesa del poble.

-¿Quina princesa, quin poble? -pregunta.

-¡Diana de Gal·les, home!

-¿Què li ha passat?

-Que s’han complert 25 anys de la seva mort.

El meu germà es manté en silenci, després truca a la seva dona i li xiuxiueja alguna cosa sobre mi. Penjo, és clar, i me’n vaig al bar, on el cambrer em pregunta si em trobo bé.

-¿I tu? -li dic jo.

-Jo, sí. ¿Per què?

Després de desistir de recordar-li això de la princesa del poble, me n’he anat a la taula més allunyada amb el meu gintònic mirant d’imaginar la reunió de tancament d’un telenotícies en què algú anuncia que és l’aniversari de la mort de Lady Di.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

-Doncs cal treure-ho en capçalera –diu molt seriosament el director (o la directora, puto genèric).

I així, a poc a poc, anem seleccionant el material informatiu que realment ens concerneix.