Inici d’un curs que serà decisiu

L’educació sempre és perfectible i millorable i és el focus de moltes ansietats socials i lluites ideològiques, a part d’incomptables debats pedagògics. És matèria informativa constant, més per mal que per bé, perquè el negatiu sempre ven i destaca més. És un tema tan complex, els seus greuges i problemàtiques són tan extensos i el seu balanç final és tan ambigu que els presidents o primers ministres han deixat d’implicar-se personalment per l’educació. La citen i l’esmenten sota una retòrica buida i de compromís, però no la lideren ni s’hi mullen. L’últim ‘premier’ que s’hi va implicar va ser Tony Blair a l’arribar al poder el 1997, després de 18 anys de thatcherisme. Aquí no hi ha un cas semblant, sigui a la Moncloa o al palau de la Generalitat. Prefereixen no arriscar-se i delegar en els seus ministres o consellers.

Cambray té un inici de curs molt complicat perquè no ha entès com funciona el transatlàntic de l’escola catalana. Tot i que hagi aconseguit desactivar les vagues in extremis, ho deu al Govern de Pedro Sánchez, que ha relaxat el sostre de dèficit (al contrari del que va fer el PP) i ha possibilitat que la Generalitat dediqui 170 milions al gener per revertir la majoria de les retallades d’aquell «Govern dels millors» d’Artur Mas, tan entusiasta de l’austeritat. Però Cambray deu també al Govern central la injecció de 1.019 milions extraordinaris que, des del 2020 i fins al 2023, arriben a Catalunya des del Ministeri d’Educació i FP, tot i que mai ho digui i es posi ell la medalla. 

Les eleccions sindicals en el sector educatiu se celebraran al març. Ara els sindicats han donat una treva, però el conflicte no s’ha acabat. La desconfiança mútua continua i el cost d’aprenentatge del nou equip de Cambray, i d’ell mateix i la seva falta de cintura política, ha sigut massa elevat, com si fossin amateurs de la gestió pública. El sector educatiu pateix molt (ho vam veure durant la llarga pandèmia), però ja no tolerarà més frivolitat i personalisme creador de problemes. El president Aragonès tampoc. Les eleccions municipals estan a la cantonada i el descrèdit d’ERC per la mala gestió de Cambray és una amenaça gens menor. Ser jacobí a Madrid es pot entendre, però ser-ho a Via Augusta i pilotar tot el sistema educatiu sense empatia ni escoltar els municipis, siguin del signe que siguin, és una de les màximes contradiccions dels republicans.

Notícies relacionades

El Departament d’Educació i els professors acorden el final de les vagues

Twitter era una cerveseria de Múnic

L’escola catalana viu un nou dilema amb expectatives que, aquesta vegada, no es poden frustrar. Després de la pandèmia i l’excés d’estrès que han viscut docents, alumnes i famílies, estan arribant inversions milionàries i noves lleis educatives més progressistes i ambicioses que permeten encarar els enormes reptes pendents de l’horitzó 2030. El procés ha restat molt temps i energies en lloc de construir una Catalunya futura més ecològica, més digitalitzada i més equitativa i socialment justa. Des de la bona gestió pública del present. Un desafiament que passa, sí o si, per l’educació i la formació professional pública i moderna que es mereix una Catalunya multicultural i competitiva.

Un repte d’indubtable complexitat en el qual no sobra ningú. Al contrari, convé llegir-se les aportacions del Govern alternatiu de Salvador Illa, que són excel·lents en matèria d’educació infantil i de formació professional. La qualitat d’un sistema educatiu no només depèn de la qualitat del seu professorat. Abans que res, depèn de la qualitat de la seva governança i dels seus consellers responsables. Hi ha tants deures acumulats que no només es requereix una cura d’humilitat, sinó pactar grans consensos i objectius estratègics des d’un lideratge més compartit. Potser és demanar massa, però no és demanar la lluna.