Punt de trobada

Des delpassat diumenge, en què es va anunciar que col·laboraria amb EL PERIÓDICO, he tingut la sensació de viure en la mítica cançó dels Burning, aquella del «‘¿qué hace una chica como tú...?’», però versionada segons la sensibilitat de cada córner ideològic. Per a uns, la pregunta és ¿què hi fa una independentista compromesa en un diari espanyolista? I ràpidament s’han obert les portes de l’infern: ¡traïció! Per als altres, ¿què fa una hiperventilada irredempta en un diari seriós? I s’ha activat el menyspreu... I, en ambdós, en aquesta realitat nostra tan frontista, la convicció que no estic al meu lloc, que soc una intrusa. És a dir, que estic en un territori que no és el propi, ni per als que m’han seguit en altres contrades i mai em voldrien veure aquí ni per als que habitualment segueixen aquest diari, i no els interesso gens.

Probablement és així: soc una intrusa. Fa tant temps que no ens llegim entre nosaltres que ens hem convertit en persones-anunci, en simples etiquetes que ens defineixen sense matisos, ni complexitats, habitants de departaments estancs sense vasos comunicants. Ens parlem molt, però no ens sentim. Vivim una realitat polaritzada que ens impedeix teixir complicitats, tan estranys uns dels altres que hem oblidat que formem part d’una mateixa ciutadania. Per això m’agrada la idea de ser una intrusa, perquè ser-ho implica entrar en un territori aliè, barrejar-nos, contaminar-nos, amb la desesperada voluntat de superar l’estadi de les pancartes i arribar a posar idees allà on només triomfen les consignes.

Soc una persona de fortes conviccions i ho dic sense embuts: les penso defensar amb tota l’artilleria dialèctica. No enganyo. Respecte a Catalunya, vull la independència del meu país, i no crec en ajornaments 'sine die', que només serveixen per decebre. També estic convençuda que el debat independentista s’ha criminalitzat per tal de combatre’l, i així tots nosaltres ens hem trobat estereotipats, simplificats, assenyalats. Com si no fóssim gent amb raons fondes, sinó simples llunàtics en plena fase d’il·luminació. En aquest sentit, el procés de deshumanització del moviment i dels líders independentistes, i especialment del president Puigdemont, ha sigut minuciós i descarnat. També, però, ha sigut inútil, perquè deshumanitzar les persones no neutralitza la causa, només la tensa.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO suma més veus per entendre-hi més

Olga Merino publicarà un dietari sobre actualitat i literatura a EL PERIÓDICO

Més enllà de la causa catalana, la meva mirada és heterogènia. Respecte als drets civils, crec en la llibertat sense morrions. En altres qüestions soc molt heterodoxa: de vegades em situo en espais centrals del pensament, i d'altres soc una ‘outsider’ que navega tossudament contra el bonisme de la correcció política. I en la major part dels casos soc incòmoda, perquè la incomoditat és un revulsiu necessari. En aquest sentit, no crec en la divisió pètria entre dretes i esquerres, perquè defujo els dogmes de fe i les ideologies convertides en religions. Si hagués de definir-me, soc una militant del dubte, algú que es fa preguntes més enllà de les respostes de tot a cent, que en venen al mercat de la demagògia. Potser aquest és el símptoma de la feblesa del moment actual: vivim un temps en què tenim totes les respostes, amuntegades, precipitades, superficials, i tanmateix hem oblidat quines són les preguntes.

Em presento, doncs, despullada d’excuses, sense trampa ni cartró. Escriuré aquests articles amb una honestedat radical, convençuda que gaudir d’un espai generós on poder opinar lliurement és un luxe i una responsabilitat que no poden ser traïts amb arguments fal·laços. Soc una militant de la paraula, una amant de l’esgrima dialèctica, i crec que és, en la confrontació intel·ligent, on adquirim la condició de ciutadans. Aquest és el pacte que estableixo amb el lector: el de l’autenticitat. Pensament crític a banda i banda: en l’article i en la lectura que se’n faci. Potser agradaré poc o gens, però no arribo aquí per fer soroll a les xarxes ni per aconseguir adeptes, sinó per deixar anar petites engrunes de pensament, amb l’esperança que siguin d’alguna utilitat en el debat de les idees. I ho faré sempre des de les meves pròpies conviccions, despullada d’artifici, totalment convençuda que només el pensament lliure garanteix una societat saludable.