El fil dels dies

Emmagatzemo moltes llibretes, plenes i buides, regalades i les que continuo comprant-me per vici fetitxista. En simultaniejo quatre: el diari íntim; el quadern del pa (presumptes idees per a un article o el que surti, encàrrecs, llistes de procrastinacions); el bloc de passejar; i la llibreta blava, de fantasies goticovictorianes (de tapa dura, amb tancament de bagueta i ínfules estètiques d’antiga). Al bloc de vagarejar, enquadernat en espiral i que dorm al bolso, apunto alguna ocurrència, frases caçades al vol, impressions i foteses com l’albirada fa una estona al pissarra d’un bar, on el menú suggereix, entre els segons plats, un «llibret del xef», sintagma que representa en si mateix una fantasia lírica d’alt vol, un posar-hi ganes a l’hivern que s’acosta. Quaderns a pilons dels quals, en els dies que venen i si ningú ho remeia, aquest racó orejarà un tendal de fragments, un guisat acceptable que, en la mesura possible, no tingui gust de ‘gatuperio’ (poti-poti), paraula que ningú va utilitzar millor que Galdós («barreja de diverses substàncies incoherents de què resulta un conjunt eixut o danyós»). Un dietari. Almenys, un simulacre d’un dietari, del fil dels dies.

La nèmesi dels lents Albert Sáez, director d’aquesta santa casa, em va fer una proposta a què m’he resistit durant setmanes amb la tossuderia d’un moll: un article diari; o sigui, la nèmesi del plomí, cronista o gasetiller lent. Tota la vida intentant mantenir l’habitació pròpia buidada de subjeccions –nòmines, càrrecs amb sou (¡ai!), hipoteques làpida, caps fumuts, fills, marits impossibles– com per lligar-me al turmell a hores d’ara un grilló amb cadena i bola. Però com que les contradiccions em salven, em trobo aquí, agraïda, il·lusionada i, per què negar-ho, una mica inquieta. Un article diari –o gairebé, de dimecres a diumenge– desgasta més que un paper de vidre del 15. Bé ho saben els anteriors inquilins d’aquest piset (Josep Maria Fonalleras, Emma Riverola), que són formidables. Semblar cada dia ocurrent, enginyosa i informada alhora, sense sonar pedant ni avorrida, esquivant al pas repeticions i rimes internes: déu-n’hi-do. Dies enrere, vaig llegir una entrevista que li van fer a Enric Sòria dos anys enrere, on el poeta, de qui em va encantar el seu dietari ‘La lentitud del mar’ (Proa), adverteix: «La premsa i l’escriptura d’un dietari són contraindicats [...]. La premsa xucla el que escriuries al dietari, hi col·lideix». Quin maldecap. No sembla un bon presagi, però ‘too late’; la barcassa ha sortit al cabotatge