Una ocasió perduda

El president del Govern, Pedro Sánchez, i el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, van inaugurar aquest dimarts el curs polític amb el seu primer enfrontament cara a cara, que es va celebrar en el Senat ja que el nou president del PP no és diputat en el Congrés. Els dos dirigents van admetre la gravetat de la situació per la crisi energètica, derivada en gran part de la guerra d’Ucraïna, però aquest reconeixement no es va traduir en el que seria d’esperar, un pacte entre les dues principals forces polítiques, que segueixen tancades en el «i tu més». Tant Sánchez com Feijóo es van oferir a pactar entre ells, però tot el desenvolupament del debat va desmentir aquests bons propòsits.

El format no afavoria el líder de l’oposició i donava la raó als que en el PP temien un «parany», ja que el president gaudia de temps il·limitat mentre que Feijóo tenia acotades les intervencions a 15 minuts. Només per aquesta raó, Sánchez comptava amb avantatge i a fe que la va utilitzar a fons. En la seva primera intervenció d’una hora va reconèixer la gravetat de la inflació, els dubtes sobre l’evolució de l’economia i la incertesa derivada del desconeixement del que pugui fer Vladímir Putin, i va advocar per la unitat i la solidaritat europees davant el «xantatge» del president rus. Va anunciar noves mesures per a l’hivern, però «no dramàtiques» –ni talls de llum ni racionament del butà– i va avançar la novetat més rellevant, com és la inclusió de la gran indústria de cogeneració d’energia en l’excepció ibèrica.

Sánchez va reconèixer que hi ha un risc de recessió, tot i que va dir sense gran convicció que seria curta i no gaire profunda, va detallar els èxits del Govern en ocupació i reducció del deute, i va començar deixar anar els seus primers atacs al PP, situant-lo al costat dels poderosos i acusant-lo de proposar receptes de curandero més que de metge. 

Però la confrontació va pujar de to amb una duríssima rèplica en la qual va repassar tots els errors comesos en matèria econòmica pel líder del PP i es va preguntar nombroses vegades si eren deguts a la insolvència o a la mala fe, per respondre’s que mig i mig. En la seva intervenció, Feijóo havia destacat les males dades, com la inflació i el tancament d’empreses, i, sortint del tema del debat, va retreure la divisió del Govern –va arribar a demanar a Sánchez que acomiadi els «ministres que no ha anomenat»–, els pactes amb ERC i Bildu, els insults que li dediquen els ministres i va exposar les contradiccions i errors de l’Executiu, com l’augment de la compra de gas a Rússia o haver convertit Algèria en «enemic energètic». Va demanar al president del Govern que trenqui amb els seus aliats i es recolzi en el PP, però sempre d’una manera condicionada. «Si ens fa cas, tindrà el nostre suport», va dir.

Sánchez va plantejar la pregunta clau de per què el Govern i el PP no arriben a acords. Va donar tres raons –mancada de rigor de les propostes del PP, que només busca fer caure el Govern i no vol acordar perquè les «forces poderoses que representa no ho desitgen»–, però en cap moment va admetre el que també és una evidència: la falta de comunicació i d’informació des del Govern a l’oposició. A partir d’allà el debat va derivar en una lamentable competició sobre qui insulta més a qui i sobre el bloqueig que el PP exerceix davant la renovació del poder judicial. 

El debat va ser una nova ocasió perduda per recuperar no ja la bona sintonia, sinó la convivència educada entre les dues forces polítiques més importants. Sort que hi ha la Unió Europea per fixar les regles del que s’ha de fer front a la gravetat del moment i que hauran d’acatar el Govern i l’oposició, incapaços de posar-se d’acord en res.