De morts i d’injustícies

El ‘pistoler de Tarragona’, pel que sembla, molt descontent amb la seva situació laboral, va acudir al seu lloc de treball i va obrir foc contra tres dels seus companys –de la qual cosa hi ha testimoni gràfic– i en va ferir un de gravetat, després de la qual cosa va fugir i es va atrinxerar fins que va ser reduït per la policia. Com a conseqüència de les ferides sofertes en aquest enfrontament, Marin Eugen Sabau va patir una lesió medul·lar irreversible que el va deixar postrat al llit. La seva dolorosa situació el va portar a sol·licitar que li fos aplicada l’eutanàsia i ja que complia els requisits establerts per la llei aquesta li va ser concedida. L’injust del cas és que, com a conseqüència de l’aplicació del suïcidi assistit, l’acusat mai serà jutjat. Les víctimes van sol·licitar retardar l’aplicació de l’eutanàsia fins a la celebració del judici i l’obtenció d’un veredicte, però l’Audiència de Tarragona el va desestimar, al considerar prevalent el dret a la dignitat davant la tutela judicial efectiva de les víctimes. Des del punt de vista humanitari resulta difícil argumentar que s’ha de prolongar el sofriment d’una persona per rescabalar-ne una altra, fins i tot es podria considerar acarnissament. I, a més, es pot recordar que el nostre sistema penal no busca el càstig sinó la reinserció. Però això no ha d’impedir que es garanteixin els drets de les víctimes i aquesta garantia ha brillat per la seva absència. La seva mort, que ha sigut conseqüència directa de les seves accions, suposa l’extinció de l’acció penal i implica la impossibilitat d’aclarir els fets en un judici, de sentenciar-lo i, en cas de ser condemnat, de reconèixer les víctimes el seu dret a ser indemnitzades per la via penal. Aquest suïcidi assistit, per tant, resulta tremendament injust, perquè les víctimes del finat acaben sent-ho doblement, a causa de la situació d’indefensió en la qual queden després de la seva mort. 

Notícies relacionades

Mor Joan Ollé, un gran nom del teatre català de les últimes quatre dècades

Twitter era una cerveseria de Múnic

El revers d’aquesta situació en què la mort eximeix de responsabilitats és el cas de Joan Ollé. El dramaturg, arran d’una investigació del diari ‘Ara’, va ser acusat, junt amb altres companys, d’assetjament sexual i d’abús de poder per part d’antics alumnes de l’Institut del Teatre de Catalunya. Aquestes acusacions li van comportar la pèrdua dela feina i de la reputació i la consegüent mort civil, malgrat que Ollé sempre va defensar la seva innocència, i en primera instància des de les pàgines d’EL PERIÓDICO. Les presumptes víctimes mai van presentar denúncia, la fiscalia va arxivar les investigacions per falta d’indicis i per la prescripció d’alguns dels fets mentre que la investigació interna de l’Institut del Teatre tampoc va prosperar per falta de proves. Res d’això, tanmateix, va servir per rescabalar Ollé del linxament públic a què va ser sotmès, segons les seves pròpies paraules, ni per evitar que la seva reputació quedés en dubte. I ara, la seva prematura i sobtada mort li impedirà mirar de restaurar el seu honor i el seu prestigi davant una opinió pública que, convenientment atiada per alguns mitjans de comunicació i per un esperit dels temps impregnat del ‘jo sí que et crec’ ara convertit en llei, va emetre un veredicte de culpabilitat sense que hi hagués hagut cap judici.  

Les morts de Marin Eugen Sabau i de Joan Ollé tenen en comú que han sigut injustes. La primera ho ha sigut per a les seves víctimes mentre que la segona, en canvi, ho ha sigut per a ell.