Les portes de Plensa

Tot això ve a tomb per les portes del Liceu acabades d’estrenar, que «són al contrari del que ha de ser una porta» i que «pràcticament sempre estaran obertes» perquè seran «un pont», perquè s’elevaran «en un homenatge al món dels escenaris». Plensa, això sí, sap construir el relat com pocs artistes contemporanis. És igual que a hores d’ara estiguem una mica farts de caps enigmàtics en l’horitzó o d’esferes que reconstrueixen un univers simbòlic, en una operació que té més a veure amb l’enginyeria i la traça dels artesans que amb l’excel·lència estètica. És igual. La qüestió és poder dir que aquestes Constel·lacions del Liceu són «un alfabet que representa una harmonia que celebra la gran diversitat del món». A mi, ja em perdonaran, m’evoquen el reixat d’una d’aquestes segones residències (Casa Dolors, posem per cas) que tenen un jardí amb aquests fabulosos gnoms de terracota policromada. Les portes d’acer inoxidable pesen una barbaritat i seran una icona i «dialogaran amb l’edifici», que és, de fet, el que més li agrada a Plensa, dialogar amb els edificis i dialogar amb «el món més contemporani». I tot això i tot allò.