L’article del director Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’última reina (de veritat)

Sona a tòpic. Amb Isabel II mor una època. Però sí. La coneixem gairebé millor que a la reina d’Espanya. O que a la reina emèrita. Bàsicament, gràcies a la ficció. I a les revistes del cor, que són el periodisme més pròxim a la literatura imaginativa. La veiem despatxant amb Churchill. La sabem freda com un glaçó. La recordem fent-se humana per evitar que lady Di li arrabassés el tron en el cor dels britànics. L’hem vist passar de passejar entronitzada per la Commonwealth a ser l’última de la fila en les reunions de caps d’Estat de la UE. L’hem vist patir pels excessos dels seus fills i protegir els seus nets d’ells mateixos i els seus pares. Una reina que no ha governat, tot i que no l’obligui a fer-ho cap constitució escrita. Una reina que, com Maggie Smith a ‘Downton Abbey’, ha sabut compassar el progrés i la tradició, mantenint sempre el punt mitjà que no han tingut, per exemple, a Xile.

Isabel II va ser la primera reina coronada a la televisió. Com van assenyalar Daniel Dayan i Elihu Katz, amb aquella retransmissió es va començar a veure la història en directe. Però les càmeres llavors estaven molt més lluny dels protagonistes que retrataven que els mòbils amb què ara la reialesa es fa ‘selfies’. De la història en directe hem passat a l’era de la transparència. I ara, els reis s’humanitzen tant que deixen de ser-ho. Acabem veient-los retratats amb menors o en un safari a Botswana. Isabel II sempre va saber que la distància és l’avantsala del respecte. I la discreció, la base de la confiança. Per això no hi haurà més reines com Isabel II. El seu enterrament serà l’última gran cerimònia de la reialesa europea. Els pròxims monarques seran enterrats per la porta del darrere. Perquè, vistos de prop, han resultat massa humans per merèixer tant respecte i confiança com necessita la monarquia per perdurar. S’acaba una època i això no és necessàriament dolent ni necessàriament bo. La nostra és una mentalitat que no accepta que les coses es facin perquè sempre s’han fet d’una mateixa manera. Bé. Però aquesta pulsió portada a l’extrem, ens endinsa en l’adamisme pur i dur. Ho hem comprovat al mateix Regne Unit. Vistos en el ‘selfie’, Boris Johnson s’assembla massa a Carles d’Anglaterra.

Temes:

Isabel II d'Anglaterra Regne Unit

Inicia sessió 0 Comentaris