La Diada de les emocions tristes

En canvi, no hi ha dubte que la massiva sortida al carrer independentista es va produir a partir de la Diada del 2012 amb aquella imponent manifestació que va ocupar els carrers de Barcelona de manera gairebé sorprenent respecte a la seva envergadura. En aquests dies, doncs, es compleix finalment un cicle de deu anys en el qual aquesta cita –abans del 2012 patrimoni o bé institucional, o bé d’un independentisme històric clarament minoritari– ha anat marcant l’inici del curs polític a Catalunya i donant indicacions entorn de la capacitat de generar empatia entorn de la causa independentista.

Notícies relacionades

¿Qui anirà i qui no anirà a la manifestació de l’ANC a la Diada?

Els consellers d’ERC completen la plantada republicana a l’ANC i tampoc acudiran a la manifestació de la Diada

En aquest sentit, és indubtable que les diades dels últims deu anys han dibuixat una paràbola clarament descendent. No tant –i certament no només– per la quantitat de persones que any rere any les entitats independentistes han sabut congregar, sinó pel tipus de missatges llançats, d’actors compromesos amb la mobilització, i, en definitiva, del que, amb una expressió anglosaxona, es diria el mood de la manifestació, és a dir, les sensacions i les emocions que se’n desprenen.

Així, s’ha passat d’unes mobilitzacions que projectaven alegria, inclusivitat i projectes de futur a, progressivament, unes mobilitzacions que transmeten crispació i ressentiment. No hi ha dubte que en això influeixen els fets –alguns indubtablement dramàtics– que han anat succeint-se: les mobilitzacions fins al 2015 han marcat clarament un clímax ascendent, en la mesura que –i amb l’èxit 9N pel mig–, el que s’anava projectant des del moviment independentista era la voluntat de construir una realitat nova sense massa concrecions, i, per tant, transitable per una enorme majoria de persones. Les coses es van començar a torçar a partir de la investidura de Carles Puigdemont i de l’aposta per un referèndum unilateral. S’expulsava així una part dels que havien acompanyat l’independentisme i es plantejaven unes mobilitzacions que –encara que sempre es van demostrar absolutament pacífiques–, eren certament més tenses, ja que una part significativa (més aviat majoritària) de la ciutadania va començar a percebre-les com a hostils, excloents. Els fets de l’octubre i sobretot la detenció o la sortida del país d’alguns dirigents independentistes, així com, especialment, les sentències condemnatòries d’alguns d’ells i posteriorment els indults, van redundar en un fenomen doble: la radicalització dels missatges dels que continuaven mobilitzats i, alhora, la desmobilització dels menys convençuts. I, fins avui, després de dos anys de pandèmia, amb una inflació preocupant, uns partits independentistes dividits i políticament inoperants, la Diada del 2022 s’anuncia com la menys inclusiva de totes (no hi participaran ni tan sols els republicans), però, sobretot, clarament marcada per les passions tristes.