Isabel II, la reina global

La profunditat i irreversibilitat de les transformacions socials hagudes al Regne Unit des de les certeses de llavors a les tensions de la multiculturalitat d’ara han jalonat el regnat de 70 anys de la més longeva de les monarques europees, necessitada ella mateixa de renovar la institució que va heretar del seu pare Jordi VI el 1952. Amb la mort de l’àvia Isabel dijous al castell de Balmoral, el seu retir de vacances durant dècades, es va trencar també el prim fil de seda que unia al palau de Buckingham el segle XX amb el segle XXI, perquè, tot i que l’hereu de la corona aviat farà 74 anys, s’acumulen en la seva biografia moltes de les dades que caracteritzen el cost personal i d’imatge del nou nexe entre palau i extramurs, lògic en la societat de la comunicació, de les xarxes socials, de l’escrutini permanent del que es cou entre bastidors, moltes vegades exagerat i deformat, moltes altres vegades no.

Quan una cap d’Estat ha conegut en l’exercici del seu càrrec 15 primers ministres, 13 presidents dels Estats Units, 7 papes, un nombre incalculable de governants de tots els estils i pelatges; quan ha vist com el seu país s’empetitia i ingressava a la Unió Europa per després marxar-ne, arrossegat pels portaveus d’una presumpta recuperació de glòries o sobiranies passades; quan les penes familiars arriben al carrer i s’esvaeix l’adorn palatí, sacsejat per la naturalesa humana; quan tot això passa i, tanmateix, la dipositària de la institució enfila la recta final de la seva vida amb índexs de popularitat superiors, cal reconèixer al personatge una capacitat enorme d’adaptació al medi. Si després de superar l’erosió que va patir la Corona arran de la mort de la princesa Diana i la gèlida reacció de la casa de Windsor durant els primers dies, Isabel II va aconseguir convertir-se en la reina global d’un univers globalitzat –ingredient essencial de la cultura popular dels nostres dies–, és que una mica flexible i dúctil, o potser molt, sí que va ser el personatge més enllà de la pompa que s’associa a la monarquia britànica sense que per això hagués de renunciar a preservar la brillantor de la cort a la via pública.

Un desagradable dia de tardor de 1978, en un pub del centre de Londres, a prop de l’Strand, algú va dir per referir-se específicament a Anglaterra: «És un petit país al qual un gran passat guia els seus passos». Potser la reina Isabel II s’hauria reconegut en aquesta frase i, alhora, en aquesta altra, recollida pel diari The Guardian durant la campanya del referèndum pel Brexit: «Som una gran potència financera i industrial, però amb això no n’hi ha prou». Fos perquè els assessors de palau van afinar les antenes, fos per la seva predisposició a posar-se al dia després de l’annus horribilis (1992) i de la reacció popular a la mort de Diana (agost de 1997), la reina va rescatar la monarquia del descrèdit en el seu pitjor moment.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A aquesta capacitat darwiniana d’adaptar-se al medi s’ha d’atribuir la seva decisió de reconèixer Camilla Parker-Bowles la seva condició futura de reina consort. En primer lloc, perquè Isabel va tenir el precedent del seu marit, el duc d’Edimburg, que no va poder ser rei consort –amb les repercussions protocol·làries de sobres conegudes–; en segon lloc, perquè es pot imaginar que va entendre que el futur Carles III, una personalitat aparentment gris i distant, necessitava una empenta per encaixar el seu matrimoni amb una divorciada –ell també es va divorciar de Diana– en el no sempre tranquil discórrer de la cort i en la condició de cap de l’Església anglicana que el rei té des de dijous. Que Carles sàpiga aprofitar el vent a favor són figues d’un altre paner, perquè, com deia José Luis de Vilallonga, «no hi ha dos reis iguals com no hi ha dues escudelles iguals».

Per a milions i milions de ciutadans del Regne Unit i de la Commonwealth, Isabel II ha sigut la seva primera referència de la monarquia; per a un nombre incalculable de persones d’arreu del món, monàrquiques o no, la sobirana ha sigut algú a qui han seguit la vida amb puntualitat, de vegades amb admiració, de vegades amb decepció. Sent així com són les coses, no és una exageració dir que la mort de la reina és un esdeveniment històric de primer ordre. I tal condició és independent de la possibilitat del tot certa que, malgrat haver regnat 70 anys, ningú més enllà del seu entorn immediat de familiars i col·laboradors hagi conegut de veritat qui va ser Isabel, amb una vida pública tan condicionada per la naturalesa inaccessible de la seva persona, fins i tot quan més accessible va semblar ser.