Mor Javier Marías
La literatura del Nobel d’una persona difícil
«Després d’haver-me dit ‘angloavorrit’ i d’acusar-me que les meves novel·les semblen traduïdes de l’anglès, espero no convertir-me en l’escriptor espanyol contemporani més representatiu». Potser Javier Marías no em parlava del tot seriosament, tot i que sempre parlava massa seriosament, però el seu últim desig amb cop d’arpó a Umbral inclòs també ha sigut violat.
Marías és ara mateix, perquè la literatura sempre habita el present i no discerneix la mort dels seus practicants, l’escriptor més important d’Espanya per la seva consideració internacional. ‘The New Yorker’ el va sintetitzar en un còctel de «sofisticació i accessibilitat». I sobretot, tot i que l’obstinació i tosquedat de la crítica literària impedien discernir-lo, perquè cada llibre de Javier Marías era millor que els anteriors. Els seus dos títols amb nom propi de rematada, ‘Berta Isla’ i ‘Tomas Nevinson, tenen l’anell d’un Nobel al camí visitat tardanament per Saul Bellow o Coetzee. O Philip Roth, entre els no guardonats pels suecs. Per desgràcia, el mèrit creixent i ara interromput de Marías es desvirtua en un mercat literari equivalent al trànsit de patates, on cada nou producte és per definició l’artefacte artístic més important des de la creació de la humanitat.
Marías era una persona difícil i esquerpa. Pertany a l’estirp dels cada vegada més escassos humans que es resisteixen a la dictadura emocional, a fi de preservar les seves pròpies idees o manies. Va rebutjar el Premi Nacional de narrativa, va reconèixer que no havia llegit tots els llibres del seu pare Julián Marías, va sentenciar que «quan Rajoy parla, venen ganes d’ingressar-lo en un psiquiàtric».
Els països no es mereixen pensadors a contrapeu de la qualitat de Marías.
Era incòmode per als seus entrevistadors, per als seus seguidors entusiastes, per als mitjans que l’albergaven. Restaurava la responsabilitat dels intel·lectuals, davant la traïció indiscriminada del gremi sota el refugi de covardies sentimentals.
Enmig de l’èxtasi per la memòria històrica dels seus avis d’un país que va deixar morir els seus pares de covid a soles i que no visita els seus cementiris, Marías plantejava el dret a l’oblit històric, a no saber on es trobava enterrat el seu propi oncle. Mor un dissident ara etern, a falta de traduir el ‘contrarian’ o contrariador que autoritza el seu estimat idioma anglès.
