Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pilar, jo sí que et crec
Celebro que algú amb projecció pública i potència intel·lectual, com Rahola, que per res del món renunciarà als seus principis, aposti per defugir «els dogmes de fe i les ideologies convertides en religions»
El meu amic és un periodista de raça. Jove encara, però ja bregat en projectes que han deixat empremta i amb el perfil d’explicador d’històries que a mi més em convenç d’aquest ofici. No creu que estigui cridat a convertir-se en guru de res, ni a salvar el món, ni a rescatar els catalans de les empentes d’una imaginària dictadura. Per això ha sigut un dels molts que ho ha passat malament quan ha sentit al clatell l’alè de l’independentisme més feréstec. El problema no és gairebé mai de les idees, sinó gairebé sempre de les persones. L’altre dia em va trucar fet un basilisc, després de llegir l’article de Pilar Rahola a EL PERIÓDICO, en el qual ella lamentava que ens hàgim convertit en «persones-anunci, en simples etiquetes que ens defineixen sense matisos, ni complexitats, habitants de departaments estancs sense vasos comunicants. Vivim una realitat polaritzada que ens impedeix teixir complicitats....». «¡Quanta hipocresia! –em va etzibar, indignat, el meu amic–. Fa anys que aquesta dona insulta, divideix, i ara parla de bastir ponts».
Entretots
Em vaig quedar pensant en el seu exabrupte. Conec la Pilar, sé que és una polemista de categoria, rocosa, i que ha participat activament en la bronca del procés. És molt possible que hagi provocat danys, però, és clar, ni és l’única ni s’ha salvat tampoc que les garrotades de tota mena li caiguessin sobre el cap. Per no parlar dels tòxics de l’altre costat: els que pretenen mantenir la seva idea d’Espanya una, gran, lliure i centralitzada que han trobat en el procés una magnífica coartada per intentar rebobinar. Resumint: que si en el club dels hiperventilats, d’una i altra banda, es decidissin a entonar el ‘mea culpa’, possiblement s’ompliria el Camp Nou. O el Bernabéu. Per això celebro que algú amb projecció pública i potència intel·lectual, que per res del món renunciarà als seus principis –ni jo l’hi demanaria mai–, aposti per defugir «els dogmes de fe i les ideologies convertides en religions». Encara no he pogut convèncer el meu amic que reculli el guant que ha llançat amb aquest article, però, Pilar, que sàpigues que jo sí que et crec
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
