¿Tardor de descontentament àrab?

Tot i que sovint se sol dibuixar el món àrab com un bloc monolític i sense fissures, el cert és que és summament heterogeni i complex, per la qual cosa no tots els països es troben en la mateixa situació. Aquells que es troben en una posició més vulnerable són els que pateixen conflictes de llarga durada, com és el cas de Líbia, Síria o el Iemen, on la superposició de crisis està sent més devastadora. També aquells que han experimentat una segona onada revolucionària en els últims anys, com el Sudan, el Líban i l’Iraq, es troben al caire de l’abisme, ja que no disposen dels instruments necessaris per afrontar les esmentades crisis i no són prou rellevants en termes geopolítics per atraure l’ajuda internacional

Un segon grup el componen aquells països que no disposen de grans recursos energètics i les economies dels quals es basen en el sector serveis i l’agricultura, com és el cas del Marroc, Tunísia o Egipte. Tots aquests països s’han vist assolats per la devastadora sequera, cosa que ha provocat que siguin molt més dependents de l’ajuda exterior, ja sigui de les institucions internacionals o de les petromonarquies del Golf. En la major part dels casos, han sigut grans importadors de cereals, tant de Rússia com d’Ucraïna, els dos exportadors de blat més grans a nivell mundial amb gairebé un 30% del total. 

El cas més paradigmàtic és el d’Egipte, el país més poblat del món àrab amb més de cent milions d’habitants i el principal importador de blat a nivell mundial. A principis d’any, importava el 80% del blat que consumia de Rússia i Ucraïna, igual com el Líban. Es pot dir el mateix del Sudan o Líbia, que importaven de tots dos països el 75% del blat i Tunísia, amb més del 50%. L’alça generalitzada dels preus dels cereals i l’energia ha provocat una espiral inflacionària, que ha obligat els governants àrabs a incrementar els seus subsidis als aliments bàsics per intentar contenir el descontentament de la població, cosa que al seu torn ha fet un trencat als comptes i ha provocat l’augment del dèficit públic.

La situació, per tant, és explosiva i tan sols un llumí podria provocar una devastadora deflagració. En la dècada dels vuitanta del segle passat, el Fons Monetari Internacional va obligar bona part dels països magribins a retirar els seus subsidis, per mirar de sanejar els comptes públics. El resultat va ser devastador, ja que aquesta mesura va desencadenar les revoltes del pa, que van ser brutalment reprimides i van deixar milers de morts. Per això les petromonarquies del Golf han anat ara en ajuda del règim egipci per impedir que la inseguretat alimentària es tradueixi en una nova onada revolucionària, similar a la registrada el 2011, que posi potes enlaire l’ordre regional precari ja que, com és ben sabut, quan Egipte esternuda el món àrab es constipa.

Notícies relacionades

La guerra d’Ucraïna empeny el preu mundial dels aliments a un nou rècord

Twitter era una cerveseria de Múnic

De fet, són els països més rics en hidrocarburs, com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Qatar, aquells que es troben més ben posicionats per afrontar aquestes múltiples crisis, ja que l’incessant alça del gas i el petroli n’ha disparat els ingressos i, per tant, els ha permès consolidar la seva posició, tant en l’àmbit domèstic com en el regional. De fet, mai abans havien gaudit d’una combinació de recursos i influència així com fins ara.

En qualsevol cas, el futur pròxim del món àrab està estretament lligat a l’evolució del conflicte entre Ucraïna i Rússia. Si les hostilitats s’intensifiquen en els pròxims mesos no hi ha dubte que la crisi s’accentuarà, cosa que podria portar-nos a una tardor de descontentament, on el malestar generalitzat es tradueixi en noves protestes que podrien desestabilitzar bona part del Nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient.