El segrest de l’Assemblea

És un fet incontestable, però, que des de l’ANC de Carme Forcadell a aquesta última ANC de Dolors Feliu hi ha una pèrdua de centralitat de l’Assemblea i una evident disminució de la capacitat de convocatòria. En aquella primera ANC hi cabien tots els partits, en aquesta ja només hi caben Junts i la CUP. En aquella primera ANC s’hi pressionava les institucions, però s’hi mantenia la neutralitat política: aquesta última ANC ha volgut convertir la Diada en un acte poc subtil i dissimulat contra Esquerra. En la primera etapa, l’Assemblea va deixar sempre clar que no es presentaria a les eleccions i que s’apartava de la política, l’última ja flirteja obertament amb la idea de convertir-se en un nou partit de la denominada quarta via. És a dir, l’Assemblea ha passat d’inclusiva a reduccionista, de parlar per a tothom a parlar només per als seus, de representar un moviment alegre a convertir-se en una organització amb un to agre i enutjat, d’entendre que necessitava els partits per avançar a començar a derivar en una organització antipolítica i antisistema. El resultat d’aquesta inquietant evolució és exactament el que es veu al carrer: menys gent i més enfadada. Inevitablement, l’ANC ha perdut centralitat i, el que és més greu, ha perdut influència, perquè ja no interpel·la el conjunt de l’independentisme, sinó només la part més convençuda. Fa temps que la mateixa Assemblea impulsa la idea que el problema són els partits i promocionen un llenguatge inquietant de ‘traïdors’ i ‘botiflers’, com es va evidenciar en la manifestació d’ahir. Vist l’atzucac en el qual es troba l’independentisme, ens podem preguntar si més que els partits, el seu principal problema és en el dia d’avui aquesta Assemblea en decadència, que ni amplia ni mobilitza com abans, segrestada per interessos foscos. Ha arribat el moment de reclamar que l’ANC torni a l’esperit amb el qual va ser refundada el 2012 i deixi de servir interessos partidistes que només l’empetiteixen.