Procés: ¿ha valgut la pena tot això?

Deu anys és un marge de prou temps per establir un balanç de resultats que permeti mesurar sobre dades objectives l’abast d’un projecte. I també es tracta d’una distància suficient per fixar llum sobre els seus orígens, causes i conseqüències. Sens dubte, resulta un moment aconsellable per situar-ho tot a la balança i plantejar-se no només quina és l’estratègia adequada, sinó també fins a quin punt ha valgut la pena. 

En els últims cinc anys, després del col·lapse de la falsa declaració de constitució d’una república catalana, l’independentisme ha basculat entre gradualistes i hiperventilats. En alguns casos (com ERC i Junts) s’han intercanviat els papers que defensaven els seus dirigents fins al 2017, per continuar atacant-se, ara ja sense cap dissimulació: els que abans eren pragmàtics, ara són puristes, i viceversa. Uns van arribar a la conclusió que la velocitat que van voler imprimir no resultava cap garantia si no es dotava de més suport. Els altres van considerar que, vista la resposta juridicopolítica per part de l’Estat espanyol, no hi ha camí intermedi si es pretén mantenir l’objectiu inicial.

Però, més enllà de l’anàlisi de les estratègies que uns i altres diuen defensar –i més enllà de les seves respectives justificacions per argumentar el gir que tots dos han protagonitzat en resultats oposats–, la pregunta que es troba a faltar en l’independentisme és: ¿què se n’ha obtingut, de tot plegat? I, ¿realment, ha valgut la pena?

Partint de la base que la segona pregunta admet un ventall de valoracions subjectives i, per tant, sotmeses als respectius posicionaments i les militàncies –sovint, cegues– que els acompanyen, la primera només es pot mesurar partint de resultats concrets. No es tracta d’una valoració, sinó d’una emissió de fets i dades. Potser per aquesta raó està absent del debat i l’anàlisi en el conjunt del plural àmbit independentista.

Quan, fa deu anys, els dirigents de Convergència i d’Esquerra van optar per doblar l’aposta i començar a vendre a la seva gent un futur a curt i mitjà termini que ells sabien perfectament que no era possible, als seus respectius quaderns hi figuraven desenllaços alternatius, tots ells de caire més possibilista que l’embat determinista que anunciaven. Des de millorar el deficitari finançament de la Generalitat fins a l’exploració de noves formes d’integració de Catalunya a l’Estat, que passaven per més quotes d’autogovern. Eren opcions que cap dirigent anunciava en públic per no ser titllat de feble davant una massa que era alimentada, dia sí dia també, amb l’idíl·lic paisatge que crearíem la Dinamarca del Mediterrani. Però totes aquestes opcions intermèdies, tot i que no fossin visibles, estaven a sobre la taula com una estació a mig camí. De fet, com l’únic destí possible.

No cal recórrer a gaires estadístiques o programes de balanç per comparar en quin punt es trobava l’autogovern i el finançament de Catalunya el 2012 i en quin es troba ara. És a dir, el mateix. En tot aquest temps de procés i postprocés, la Generalitat no ha guanyat ni la més mínima quota d’autogovern, tampoc s’ha reduït l’asfixiant dèficit fiscal que pateix i ni tan sols s’ha aconseguit corregir la falta d’inversions públiques en infraestructures, que el conjunt de la societat catalana –al marge de militàncies– reclama a l’uníson al Govern central. El grau d’autonomia de Catalunya continua sent el mateix que era el 2012, malgrat tota la força, afany i energia que s’ha dedicat a canviar aquesta situació.

Una primera lectura d’aquesta paràlisi permetria assenyalar la falta de voluntat per part del poder polític de l’Estat a, si no canviar, sí modificar aquesta correlació. És cert i no és res nou. Des de l’elaboració de l’Estatut de 1979, qualsevol millora en l’autogovern de Catalunya i el finançament de la Generalitat ha sigut resultat de complexes negociacions, fruit d’aliances o necessitats parlamentàries. Des de ‘Madrid’ mai han regalat res a canvi de res.

Però culpar de les teves necessitats l’altra part sense analitzar fredament la teva proposta i si realment estaves en condicions de plantejar-la, a més d’un excés de victimisme, pot resultar insuficient per emetre un judici i un balanç de resultats amb totes les garanties. I això és el que li ha passat a l’independentisme, que, des de la seva derrota del 2017, s’ha limitat a debatre què ha fallat en la seva estratègia, però ha evitat efectuar una anàlisi global de tota la campanya. 

I aquesta anàlisi objectiva deixaria en blanc la casella dels èxits i avenços aconseguits en els últims deu anys. Malgrat tota l’energia que s’ha invertit en el procés, no s’ha obtingut ni un sol traspàs o injecció econòmica que permeti reduir el dèficit fiscal. El «tot o res» s’ha traduït en una accentuada paràlisi en el progrés i desenvolupament socioeconòmic del país, que resulta més preocupant encara veient com altres territoris han aconseguit protagonitzar significatius avenços, que, a més, han sostret a Catalunya la condició de lideratge que disposava en tants àmbits. Volien el tot i s’han quedat amb no res.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

I això que no estem parlant de la tensió, divisió, engany i frustració generada. Això últim no deixa de ser subjectiu...