¿El final de l’abundància?

El diagnòstic d’Emmanuel Macron, amb el teló de fons de l’agressió russa contra Ucraïna, és aplicable al conjunt dels grans països de la UE, entre els quals Espanya: La combinació de factors –la crisi energètica, els efectes del canvi climàtic, l’escalada de la inflació i els vents de recessió– presagien el final d’una triple il·lusió: la creença que els recursos naturals eren inesgotables, que la democràcia era irreversible i que la guerra a Europa era una ombra del passat. El seu discurs s’encaminava a demanar esforços i sacrificis als seus conciutadans per poder afrontar el tsunami econòmic i social que està desencadenant aquesta combinació de factors adversos.

En efecte, en paraules del mateix Macron, estem davant de tres de finals: el «final de l’abundància» –de tecnologies, matèries primeres, liquiditat monetària sense cost, aigua...–, el «final de les evidències» –la idea de democràcia, l’auge de règims il·liberals, els discursos autoritaris...– i el «final de la despreocupació» –personal i col·lectiva. El diagnòstic del president, en el pla polític i social, va provocar una rèplica virulenta de l’oposició i dels líders sindicals: el van acusar de viure desconnectat de la realitat. «¿Final de l’abundància? És segurament la situació que viu el president de la República amb els seus amics, però no és la realitat de milions de ciutadanes i ciutadans, aturats, treballadors en situació precària...», va resumir en un tuit el sindicalista Philippe Martinez.

Tanmateix, en el pla de les idees, el diagnòstic d’Emmanuel Macron té la virtut de posar la ciutadania davant les seves pròpies responsabilitats. Com va escriure un analista francès, «aquest discurs és potser el de les il·lusions perdudes, perquè marca també el final de la innocència i de la creença, en cada elecció, en un món millor que sembla allunyar-se cada vegada més de l’horitzó». Representa, a més, el final d’una certa idea d’opulència que s’havia anat instal·lant des de fa dècades als països del primer món. També Macron, amb la seva evocació dels «dies feliços», i els polítics que el van precedir, a França i en les grans democràcies europees, van contribuir a anestesiar els ciutadans.

Notícies relacionades

Gilles Lipovetsky, filòsof: «El sentit de la vida és tenir ganes»

Xile haurà d’iniciar una negociació sobre la nova Constitució independentment del resultat del referèndum

Ara ens hem de despertar en una realitat convulsa. Es tracta d’un diagnòstic que va formular, fa ja 30 anys, Gilles Lipovetsky en el seu llibre ‘El crepúsculo del deber’. Aquest assagista francès ens alertava de l’«ètica indolora» dels nous temps postmoderns, en els quals les democràcies repudien l’ètica del deure en benefici dels drets individuals i d’un estat del benestar sense límits. La traducció d’aquesta tendència, en el pla polític, es concreta en una subhasta electoral permanent en la qual els electors són tractats més com clients que com ciutadans, és a dir, dipositaris de drets, però també de deures.

Macron va posar en marxa dijous de la setmana passada un Consell Nacional de la Refundació (CNF), integrat per mig centenar de representants de la societat civil, per reconnectar la ciutadania amb la política. Cal veure que el seu mètode, que inclou la participació en línia i no exclou la convocatòria de referèndums, sigui el més encertat. El fracàs de la reforma constitucional xilena ens il·lustra sobre els límits de la democràcia participativa. El president, en tot cas, ha tingut el coratge d’esmenar el seu discurs sobre el retorn «dels dies feliços» i de demanar als francesos que no oblidin que el codi de drets de ciutadania inclou un codi recíproc de deures. Tant de bo que els nostres polítics –dels governs i de les oposicions– facin seu aquest discurs: menys demagògia i més pedagogia. L’any electoral hi juga en contra.