Carlos Lesmes, sempre a punt de dimitir

Del cristianíssim Landelino Lavilla, situat al capdavant del Congrés, s’assenyalava que «està exposat». Lesmes està dimitint. Els alts càrrecs que sempre es troben a punt de renunciar als seus honors produeixen un cert tedi, abonen la sospita que fingeixen abans moguts per l’autosuficiència que per uns principis admirables. «Pocs moren i cap dimiteix», murmurava el president Jefferson, per lamentar les dificultats en la renovació de les dignitats polítiques.

Per estrany que li sembli a Lesmes, la seva desaparició del mapa polític suposaria un impacte inferior a l’augment d’una dècima en la inflació. Sic transit, un any després de la seva dimissió no mereixeria ni una pàgina evocadora dels mitjans que avui l’aclamen per imprescindible. El càrrec fa la persona. El jutge madrileny ha decidit interpretar-ho com si vingués d’entaular totes les batalles, esgotat i despentinat. Els seus cabells estan en realitat cuidats, però l’ímpetu crea la ficció d’una melena indomable a l’estil Boris Johnson.

Michelle Obama va escandalitzar els Estats Units durant la campanya triomfal del seu marit el 2008, al declarar que «per primera vegada des que soc adulta, estic realment orgullosa del meu país». La meva nació m’agrada quan em vota, i Lesmes comparteix aquesta visió unilateral, que pel seu càrrec no admet ser contestada. És curiós que els entusiastes del procés de contradicció no n’admetin cap.

En l’explosiu discurs d’inauguració de l’any judicial de Lesmes no es va veure ni una ombra d’autocrítica. Tots els jutges són perfectes per al seu regulador, cosa que ennobleix els deficients i degrada els valuosos, que algun n’hi deu haver en els dos segments. A més, desacredita el Consell General del Poder Judicial com a «òrgan de govern dels jutges», si només es tracta de defensar-los d’andanades externes. A uns més que a d’altres. El seu zel acarnissat equival a contemplar el governador del Banc d’Espanya exigint periòdicament als treballadors que s’abaixin els sous, en lloc de protegir-los dels excessos bancaris en aplicació de la seva funció reguladora.

Cada vegada que un espanyol surt al carrer, s’enfronta al clamor ciutadà de «¿què passa amb la sala contenciosa desguarnida al Suprem?» En canvi, provi de suprimir un metge d’un centre d’atenció primària, per esmentar una professió obligada a actuar amb prestesa i sense dilacions indegudes, i el barri sencer acudirà a la manifestació. Davant aquesta realitat, Lesmes insisteix que la cotització popular del seu gremi s’ha disparat. D’acord.

Notícies relacionades

¿Què passa si Lesmes finalment dimiteix al capdavant del Poder Judicial?

Twitter era una cerveseria de Múnic

En aquest país de Forges, si vols conèixer el veritable temperament d’una persona, n’hi ha prou amb preguntar-li pels catalans. Lesmes també cau en la trampa, els va acusar en públic de més malifetes que la sentència bastida en aquella mateixa sala. Va homenatjar els Llarena, Marchena, Lamela i altres rimats, va censurar amb acritud la «desjudicialització», que alguna cosa deu haver tingut a veure en la resolució del conflicte. A un guàrdia tot li semblen multes, acudim com a moderador al fiscal José María Mena, que es va enfrontar a Catalunya a un Jordi Pujol en plenitud, però que també defensa que «la violència estructural no es resol amb el Codi Penal». És clar que Lesmes no ha vingut a escoltar.

Ja gairebé no queda temps per recordar que Lesmes sacrifica la brillantor erudita a l’impacte, segons demostra a l’engegar amb l’obvietat constitucional que «la justícia emana del poble i s’administra en nom del Rei», com si acabés de descobrir un nou element químic. A Espanya continua funcionant la presumpció que quan algú es radicalitza, és d’esquerres. Lesmes desmenteix aquesta adscripció fàcil, mentre eludeix el categòric «dimiteixo de la presidència, amb validesa a partir de demà al migdia». En efecte, són les paraules de Richard Nixon.