Estètica sense ètica

Una cosa semblant passa amb els pobres. Fa temps que no dono almoines. No és que no vulgui, és que no porto ni una moneda a la butxaca. Però els pobres, de la mateixa manera que s’han espavilat per dormir al carrer, tot i que els tanquin els caixers, els construeixin cadires individuals o reixes camuflades d’art, han après a cobrar les almoines d’una altra manera. L’altre dia, al barri de Gràcia, em va venir un noi que acostumo a veure sovint, ven encenedors, condons, kleenex, xiclets, caramels, etc. És com una botiga ambulant. Se’m va acostar i vaig respondre: «Ho sento, ja no porto mai efectiu». Ràpidament em va deixar anar: «tinc bizum». Em va descol·locar. ¿I com te’l faig si no vull donar-li el meu telèfon? vaig pensar. Com si m’hagués llegit la ment, em va explicar la manera de fer-ho. Sí que es pot. Li vaig comprar uns caramels i em vaig quedar donant voltes a l’assumpte. És impossible sortir del sistema. Fins i tot per ser un bon pobre necessites un mòbil, un compte bancari i coneixements bàsics sobre noves tecnologies. D’altra banda, l’almoina és més generosa d’aquesta manera. Per començar, el mínim de Bizum és de cinquanta cèntims i no és el mateix donar un parell de monedes en mà, que passar-ho pel banc i deixar constància que ets una rata miserable. Com a mínim li dones un euro. Torno a casa i penso en el que deuen haver pagat a l’artista Plensa per separar l’ètica de l’estètica. Poster estaria bé que en donés part a la Fundació Arrels.