Preguntes tardanes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Javier Marías i Marta Rovira
És molt assenyat que ara Rovira pregunti coses tan bàsiques. Però si ella i els seus companys s’ho haguessin preguntat el 2017, ens hauríem estalviat tots molts problemes
Diu Marta Rovira, i ho diu ploriquejant perquè no hi hagi dubtes que es tracta d’ella, que a ERC estan desolats per les crítiques de l’11-S. Hauria d’estar contenta, la creixent animadversió entre faccions llacistes és l’únic que pot evitar que l’11-S continuï perdent gent any rere any. Jo, per exemple, vaig estar a punt d’anar a la mani de Barcelona, amb l’esperança d’assistir a insults i retrets entre uns i d’altres, això sí que val la pena. Al final vaig anar a dinar a la platja, que tampoc està malament. Això sí, l’any vinent no m’ho perdo, perquè si segueix el mateix ritme la malvolença que es tenen, el 2023 ja arribaran a les mans. Si Pedro Sánchez és tan pesat amb la taula de diàleg és pel mateix motiu, per veure si els llacistes s’emboliquen a mastegots a la Moncloa, aquestes coses són divertides de veure, cal reconèixer-ho.
Entre més ploriquejos, la Rovira va desafiar retòricament l’ANC que expliqui «com es fa la independència avui». «Volem saber com la declaren, com la mantenen, com la consoliden, que inclogui tot el país», va sol·licitar la pertinaç ploramiques. No aclareix la nena de les llàgrimes per què no es va preguntar tot això a si mateixa el 2017, per què no s’ho van preguntar tots, per què van embarcar tot Catalunya en la seva estupidesa, sense pensar com declarar-la, com mantenir-la i com consolidar-la. Jo l’hi vaig preguntar a tot líder llacista que tingués a l’abast, i em responien burrades com «és el que vol el poble», com si el que vol el poble es convertís en realitat, com si el poble fos una mica més que la suma d’un munt de necis. És molt assenyat que ara, en els escassos moments en què les seves llàgrimes els ho permeten, Rovira pregunti coses tan bàsiques. Si ella i els seus companys s’ho haguessin preguntat el 2017, ens hauríem estalviat tots molts problemes, alguns molta presó i ella en concret moltes llàgrimes. Davant un projecte polític, no diguem el que es creien portar entre mans aquells il·luminats, el primer és preguntar-se com portar-lo a terme. Si no, no és un projecte, sinó un somni adolescent, i aquests, millor callar-los.
«‘No sé si contaros mis sueños. Son sueños viejos, pasados de moda, más propios de un adolescente que de un ciudadano’», és el meravellós inici d’El hombre sentimental, de Javier Marías.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
