NEWSLETTER
Alcarràs, metàfora d’Europa
Una pel·lícula rodada en català amb un Os d’Or en el seu historial serà la candidata de l’Acadèmia del Cine Espanyol per als Oscars. Un cop dur al terraplanisme d’una ribera i l’altra de l’Ebre. ‘Alcarràs’ tracta un tema avui universal: la pressió que pateix el món rural per abandonar el seu actual mode de vida. Una pressió silenciada i silenciosa. El discurs oficial afirma que cal preservar el medi rural, entre altres coses, per preservar el medi ambient. Però la realitat és que els preus dels productes agrícoles decreixen a un ritme inversament proporcional a l’increment dels preus d’aquests mateixos productes una vegada envasats. Mentrestant, els serveis –públics i privats– no estan a l’altura. A determinats racons no arriben ni la fibra òptica, ni Amazon ni Cabify. Ni els bancs ni l’educació o sanitat públiques. És un territori només apte per a gent que no vol viure com mana el sistema. És l’Europa, l’Espanya i la Catalunya buidada.
Que ‘Alcarràs’ sigui una pel·lícula és un miracle similar al fet que en aquella població continuï vivint gent. El cine, com altres manifestacions culturals, va patir abans l’impacte de la globalització que ara pateixen els agricultors, els taxistes, els comerciants i els repartidors de pizzes. Massa vegades hem afrontat de manera errònia el combat contra aquesta forma de globalització. El cine de Hollywood ha viscut, fins a l’arribada de Netflix, de pràctiques oligopòliques basades en la restricció de la competència en nom del lliure comerç. La sala d’exhibició que volia distribuir un gran èxit nord-americà es veia forçada a comprar també totes les pel·lícules de sèrie B necessàries perquè les productores poguessin sufragar aquests grans ‘hits’. Mentrestant, el cine europeu quedava fora del circuit. ‘Alcarràs’ s’ha fet amb actors voluntaris. Però té enginy, explica una història que connecta. I la barreja de l’empenta dels joves cineastes sorgits de les universitats catalanes amb l’autèntica lliure competència de les plataformes de ‘streaming’ ha fet que arribi a les portes dels Oscars després de triomfar a Berlín. El capitalisme no se salva a la francesa. Se salva aprofundint en els seus principis. I fent-lo sostenible. O sigui, inclusiu. Amb els agricultors i amb els cineastes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
