Saber el que no hauries volgut saber

Un diumenge normalet l’últim, tirant a insuls malgrat la Diada. Ajaguda al sofà, a l’hora de les frigories irremeiables, amb un ull tancat i l’altre posat amb intermitències en la pel·lícula de la tele, en l’actriu Helen Mirren fent d’Isabel II millor que la mateixa difunta. De sobte, en la mol·lície de la tarda, esclata la mort de Javier Marías. ¿¡Com!? «‘Je hais les dimanches’», cantava Juliette Gréco. No sembla possible deglutir que algú desaparegui de cop, als 70 anys, amb la baioneta del talent encara afilada. Marxa el millor. D’un cop de porta. I la resta de la jornada es converteix en un d’aquells «diumenges desterrats de l’infinit» (la frase és seva). Rafael Chirbes va morir als 66 anys, un dissabte del 2015, tot i que, per al cas, també va resultar una espècie de diumenge doble: el 15 d’agost, el dia de l’Ascensió de la Verge, l’erm axial de l’estiu. Els millors se’n van a deshora.

Marías m’intimidava. El vaig veure en un parell d’ocasions, de reüll i a certa distància, sense atrevir-me a abordar-lo, tot i que estudiant-li a consciència el rostre, el parpelleig, el mínim gest, per si li queia alguna cosa a terra, una observació intensa, com solen escrutar els seus narradors als personatges. La mirada tomogràfica: aquesta és una de les seves armes infal·libles, juntament amb el discurs errabund i la narració conjectural.

LA MÀGIA DE L’‘EAVESDROPPING’

Tot i que ja el freqüentaven els escriptors del segle XIX, Marías em va enlluernar amb l’ús d’un ‘truc’ de fuster: l’‘eavesdropping’, terme anglès que traduït al català significa escoltar secretament, de manera furtiva i deliberada (per a les escoltes casuals o indesitjades, els anglesos utilitzen un altre verb: ‘to overhear’). Els seus personatges són sovint ‘espies’ que saben el que no haurien volgut saber: la paraula pot tenir efectes devastadors.

Notícies relacionades

Mor l'escriptor Rafael Chirbes

Twitter era una cerveseria de Múnic

En una ocasió, se’m van ajuntar els dos verbs anglesos: vaig sentir una cosa de manera agitada, però de seguida vaig enganxar l’orella intencionadament, per no perdre’m res. Una cosa que hauria preferit no sentir. Estava a la consulta del ginecòleg, en aquest cubicle, com el de les escombres, on et vesteixes després de desposseir-te de la bata que es lliga per darrere. No he tingut l’esma d’exorcitzar-ho en ficció. Tant és. Ni ho he apuntat a la llibreta del moment. «Tot el que no es pot anotar ni tan sols en un diari íntim», va escamotejar Francisco Umbral en un dels seus.

Llindar, per cert, va qualificar en una ocasió Marías d’«‘anglosajonyjodido’» per les seves volences angleses... Ai, la gelosia, la pelussa, com costa deixar anar el ceptre.