Les dessuadores de color caqui de Zelenski

Volodímir Zelenski, geni del màrqueting polític, surt sempre a les fotos de verda infanteria, fins i tot quan va posar amb la seva senyora a les pàgines de la revista ‘Vogue’. Dessuadores o samarretes de color caqui entallades, com si estigués fent la mili a Talarn. El president ucraïnès, un heroi del nostre temps, que diria Lérmontov, coneix molt bé les projeccions de la seva vestimenta: estic al peu del canó, al fang de les trinxeres, mentre l’altre, el seu homònim, la bèstia de Putin, vesteix vestits de l’estil ‘nomenklatura’, i sembla xutat de cortisona. Coincidint amb un presumpte replegament de les tropes russes, aquesta setmana, en la seva última aparició, s’ha produït un canvi subtilíssim a la peça fetitxe de Zelenski: sobre el verd militar, hi sobresortia una línia fina amb els colors de la bandera ucraïnesa –el blau del cel, el groc cereal– i la llegenda «‘Fight like ukrainians’». La veritat és que estan combatent com animals. Per a una consigna samarretera no està gens malament.

Dona optimista

Notícies relacionades

La contraofensiva d’Ucraïna rellança les crítiques a Putin a Rússia

L’ANC torna al carrer per la Diada amb una manifestació independentista a Barcelona

Dona optimistaFa mesos que anoto a la llibreta d’anar pel carrer les inscripcions que llueix el personal en els niquis estiuencs. El finat Jean-Luc Godard –en aquest no parar, també ha mort Irene Papas– va dir en una ocasió: «Europa té cultura; els Estats Units tenen ‘tee-shirts’ [samarretes]». Ara ja no està tan clar. En l’era de la desorientació total, floreixen a tot arreu les proclames tèxtils, gairebé sempre en anglès, amb intenció política, feminista o de simple autoajuda tova: «Atrau les coses bones». L’altre dia, una dona xinesa, que arrossegava un carretó de comprar ple a vessar i un nen rondinaire, portava una samarreta amb el lema: «Dona optimista». Crec que tornaré a aquest assumpte de les samarretes; té el seu què.

Dies de tinta

Dies de tintaHi ha dies tontos. Hi ha dies de ficar la pota com Carles III amb els tinters. Hi ha dies en què ocellots negres sobrevolen el pensament. ¿I si em quedo en blanc i no puc acabar la columna? Doncs no passaria res, perquè les redaccions funcionen amb les seves rosques i engranatges ben greixats. Hi posarien un faldó d’anunci. O algun esforçat s’arremangaria amb agilitat per tapar la fuita d’aigua. Ningú és imprescindible tret del periodista Jeffrey Bernard quan treballava per a ‘The Spectator’. Si fallava, li deixaven la columna en blanc, amb l’eufemisme «‘Jeffrey Bernard is unwell’ [no es troba bé]» com a disculpa per als lectors, quan s’havia passat de voltes amb les copes al Soho, al pub Coach & Horses. Explica l’anècdota deliciosa Marta D. Riezu a ‘Agua y jabón’ (Anagrama).