Junts, en mans d’Aragonès

La manifestació, malgrat no tenir res a veure amb les grans convocatòries del procés, va ser seguida per molta gent, de manera que s’ha convingut que va resultar un èxit. Un èxit de l’ANC i una derrota d’ERC.

Amb tot, i tot i que sembli contradictori, qui està patint, en realitat, les conseqüències de l’Onze de Setembre no és ERC, sinó Junts per Catalunya. Volent o sense voler, a JxCat han interioritzat que els manifestants eren sobretot d’‘els seus’. I no només això: han interpretat que representaven el conjunt de la ciutadania independentista. Per tant, on més conseqüències ha tingut i està tenint l’11-S és en el si del partit de Jordi Turull i Laura Borràs. No en ERC. Va ser el vicepresident Puigneró qui va rebre i va escoltar educadament l’ocurrència que es va treure de la màniga la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, consistent a declarar la independència l’any que ve, molt en línia amb l’ultimàtum de la mateixa senyora: «¡O independència o eleccions!». Absolutament diferent va ser l’actitud d’Aragonès, que va descartar la idea com qui aparta una mosca del plat.

La pressió que l’ANC juntament amb una part de Junts estan exercint sobre Jordi Turull perquè trenqui el Govern va aflorar, i de quina manera, en la reunió que els socis del Govern van mantenir aquesta setmana. Va ser un veritable alleujament, una catarsi per als dos bàndols, però especialment per als representants de JxCat.

El resultat és que Turull i els seus han posat una sèrie de condicions a ERC per seguir en l’executiu català. Són la materialització d’aquell «així no podem seguir» del secretari general de JxCat a finals d’estiu. Les condicions que han fixat passen per exigir que «el Govern del 52%» situï la independència com a primer objectiu de la seva agenda; que la taula de diàleg parli d’autodeterminació i amnistia, i no d’altres coses; que hi hagi coordinació entre els dos grups al Congrés dels Diputats, i que es constitueixi d’una vegada un «Estat Major» o «espai de coordinació, consens i direcció estratègica de l’independentisme», com diu el pacte de Govern.

La responsabilitat, però també tot el poder, ha sigut entregat d’aquesta manera a Aragonès, que pot mostrar-se disposat a complir les exigències de Junts o bé pot fer el contrari. En aquest segon cas, complicaria molt la posició dels de Junts que volen seguir en el Govern i encoratjaria alhora la rebel·lió interna dels partidaris de trencar-lo, entre els quals, tot i que no ho diguin explícitament, hi ha Laura Borràs i Carles Puigdemont. O Josep Costa, exvicepresident del Parlament i molt pròxim al segon, que dijous en un tuit interpel·lava ERC: «Que per covardia o conservadorisme no vulgueu acabar la feina [la independència] no significa que d’altres no sapiguem com fer-ho».

Notícies relacionades

El PSC es prepara per pactar a costa de la crisi en el Govern

Revisió als tres punts de l’ultimàtum de Junts a ERC: ¿qui té raó?

Ha sigut així com una manifestació contra els republicans ha acabat afavorint, contra pronòstic, Esquerra. I convertint-se en una trampa per a Junts i un malson per als molts exconvergents que –al meu entendre, amb bon criteri– consideren que trencar el Govern és una equivocació garrafal.

Ara Aragonès i ERC estan en possessió del comandament a distància amb el qual poden, segons el seu desig, alimentar o fer disminuir la tensió interna entre els seus socis i adversaris de Junts. Són els republicans, doncs, qui ha de calibrar molt bé i amb molt de compte fins a quin punt volen complicar la vida a Turull i, sobretot, si l’interès i el benestar del país i d’ERC (en aquest ordre) passen per la sortida de Junts del Govern o per continuar endavant en coalició.