Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un enterrament ràpid
Fora d’espectacles puntuals, en un enterrament la pressa sempre és preferible a la demora. De vegades, si hi ha pressa, també hi ha espectacle
Tenir un enterrament ràpid és una ambició que ningú es para a somiar. Preferim anhelar una vida llarga, fins i tot dir una bona frase abans de morir. Però cada vegada que ens toca anar a un funeral, ens agrada arribar-hi, enterrar el difunt i anar-nos-en. La idea d’un enterrament lent, que duri llargs i tristos dies, com el d’Isabel II, és un martiri. Potser no hi ha l’enterrament perfecte, ni tan sols l’idíl·lic, però el ràpid està completament inventat, i denota cortesia.
L’espectacle entorn de la mort, el passeig per les terres del regne, la desfilada de ciutadans per acomiadar la reina, produeix menys mandra. Un espectacle sempre és un espectacle: xiclet per als ulls. Potser és que jo estava curat d’espants quan vaig llegir ‘Em vaig casar amb un comunista’, de Philip Roth, en què es narra el funeral del canari d’Emidio Russomanno, un sabater de Newark. L’ocell es deia Jimmy i un dia va menjar una cosa que no devia i va morir. Russomanno va organitzar un gran enterrament. Va contractar una banda de desfilades, diversos cotxes de cavalls, i hi va haver un festeig pels carrers. El Jimmy el van dipositar en un taüt blanc i el van portar entre quatre homes. Unes deu mil persones es van aplegar al llarg de la ruta. Russomanno anava al cotxe que seguia el fèretre, plorant, mentre tots els altres reien. Fins i tot els que portaven el fèretre reien.
Entretots
Fora d’espectacles puntuals, en un enterrament la pressa sempre és preferible a la demora. De vegades, si hi ha pressa, també hi ha espectacle. Jo ho vaig viure al meu poble quan va morir Maldonado. Era un veí ben plantat i altíssim. Era tan alt, i previsor, que s’havia fet fabricar una caixa a mida, on cabés. Quan la comitiva va arribar al cementiri, algú va advertir que el taüt sobresortia del nínxol. Després d’uns minuts d’angoixa, al sagristà se li va acudir una solució ràpida. Acabades les absoltes, va demanar quedar-se a soles amb el fèretre, i amb una destral va escurçar la caixa i a continuació va escurçar Maldonado, pels genolls. Va ser un final fulgurant, i no exempt d’espectacularitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
