¿És Junts o és Convergència?

Esquerra i Junts han arribat al punt de no retorn en què es visualitzen nítidament les seves dues estratègies irreconciliables: mentre que uns aposten per la taula de diàleg, la negociació i l’equilibri a Madrid, els altres diuen apostar per la confrontació. Ara bé, n’hi ha prou amb acostar una mica la lupa per veure que mentre que Esquerra és un bloc sense esquerdes, Junts té problemes cada vegada més greus per mantenir l’aparença d’unitat interna davant cada pedra que es troba al camí. La possible sortida del Govern ha partit entre dos el partit: d’una banda, la presidenta del partit, Laura Borràs, el vicepresident Puigneró i evidentment Puigdemont lideren el bloc de l’unilateralisme, partidaris d’abandonar un Govern en què no poden casar les seves proclames utòpiques amb la crua realitat. En contraposició a ells, l’independent conseller Giró (amb la complicitat de la consellera Alsina) representa el pragmatisme de Junts: rebutja la sortida del Govern i explora obertament la geometria variable amb el demonitzat PSC per poder aprovar els pressupostos. En aquest últim grup s’hi ha sumat Xavier Trias, alcaldable per Barcelona, que demana sense embuts que el partit «posi ordre» i que evidentment es quedi al Govern.

Notícies relacionades

La «realitat paral·lela» de Laura Borràs: ‘presidenta’ simbòlica fora del Parlament i als llimbs dins

Junts, en mans d’Aragonès

Entre la utopia i la realitat Jordi Turull intenta trobar un punt mitjà que sembla impossible si a més s’autopressiona amb ultimàtums estèrils. Per això el que és cada vegada més irrellevant és el desacord entre entre Esquerra i Junts, que d’altra banda és estructural i irresoluble. El fet veritablement decisiu és el desacord dins del mateix Junts, que és a pocs dies de decidir si vol continuar sent Junts o vol tornar a ser Convergència. És a dir, si vol llançar-se a la muntanya en la via mai explicada de la confrontació, o torna a la cleda del seu propi gen, que és el del pacte i l’art de mantenir-se en el poder. Aquesta és la fenomenal distància que separa avui Laura Borràs i Jaume Giró a pocs dies d’arribar al dilema final. Ser alhora un partit revolucionari i un partit d’ordre ja no és possible. De qui guanyi aquesta batalla interna dependrà la sort, no només de Junts, sinó també de la política catalana en els pròxims anys. Al seu costat, Esquerra assisteix al xoc amb un indissimulat somriure: el creixent to hostil de Junqueras cap a Junts permet pensar que els republicans no només no temen, sinó que desitgen la seva sortida del Govern i ja es freguen les mans imaginant un govern en solitari i a plaer amb tímides abstencions del PSC. En qualsevol cas, el dilema de Junts és monumental: decebre els seus radicals, però mantenir-se en el poder o continuar fugint cap endavant sense cap influència. Complaure el simplisme de Twitter i exercir la política des de la complexitat són dues coses incompatibles, com sap molt bé Esquerra, que ja fa temps que té descomptades les crítiques dels hiperventilats.