NEWSLETTER
El final de la rara avis Joan Carles I
Una sèrie d’HBO obvia els principals escàndols de l’emèrit, que no hauria d’haver anat a Buckingham
Un intrús es va colar aquest diumenge al palau de Buckingham en la recepció que el rei Carles III oferia als líders mundials que un dia després participaran al funeral d’Estat de la seva mare, la reina Isabel II. Estava convidat, sí, però la seva presència fa mal i és incomprensible per més que es digui Joan Carles I, vagi acompanyat de la seva dona, Sofia, i tingui el títol de rei emèrit. Que l’acompanyin en aquesta ocasió històrica altres monarques que per abdicació ja no exerceixen, a Bèlgica o els Països Baixos, tampoc és disculpa per a una invitació que mai va haver d’acceptar el rei expatriat, que no coincidia en un acte oficial amb els reis Felip VI i Letizia des del 2020.
El desembarcament anglès coincideix amb l’emissió del documental ‘Salvar al Rey’, d’HBO, que es presenta com una història d’espies. Els tres episodis plantegen com la maquinària d’Estat es va escarrassar per protegir l’emèrit dels seus propis actes i per amagar els seus escàndols.
Però la sèrie, com molt bé escrivien en aquest diari Ernesto Ekaizer i Dani García Sastre, és sobretot el retrat d’un monarca àvid de diners i sexe, que es creia impune. El documental obvia els veritables escàndols de Joan Carles I, com la seva fortuna a l’estranger o les transaccions financeres opaques.
El valor més gran de ‘Salvar al Rey’ rau en els testimonis de viva veu de l’emèrit i de les seves amants. En una cinta d’àudio se sent Joan Carles I quan comencen a fer-se públiques les primeres informacions sobre les amistats perilloses que mantenia amb destacats empresaris espanyols. Havien passat 15 anys de regnat i el llavors cap de la Casa Reial, Sabino Fernández, filtrava el dia a dia d’uns cercles que no compartia.
Joan Carles I, molest, es reconeix en l’àudio com «la rara avis de les monarquies europees» per haver esquivat durant 15 anys l’escrutini per part de la premsa, que altres reis patien des de feia 10 anys. «M’ho va dir el meu cosí Miquel de Grècia, que ja podia estar content. I tenia raó», reconeix l’emèrit.
Avui, afortunadament, s’ha acabat la rara avis, tot i que vagi a Buckingham, gràcies a un periodisme que, com diu Bill Kovach, encara és avui una disciplina de verificació.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
