Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Inversions a Catalunya: el silenci còmplice
Existeix un gran abisme entre sentir-se espanyol i permetre que, en nom d’Espanya, t’aixequin descaradament la camisa
Hi ha dues veritats en el conflicte Catalunya/Espanya. Una, que els qui defensem la independència tenim motius de sobres per considerar-ho la millor opció, des de raons econòmiques i polítiques fins a identitàries. Com diria Sabina, «nos sobran los motivos», i per això la negació d’aquests motius va ser el primer que es va activar a l’hora de fer el relat a la contra. L’altra veritat, a la inversa: els qui estan en contra de la independència també acumulen motius de tota mena. Si en aquest país haguéssim pogut fer un debat serè sobre el conflicte, sense l'histerisme pervers que l’ha segrestat, hauria estat una esgrima dialèctica d’enorme interès social. Però no cal recordar com han anat les coses: negar el dret a un referèndum implicava negar les raons que sustentaven la petició, de manera que només hi havia espai per a la demonització dels arguments i la criminalització dels protagonistes. I així hem arribat a la penosa situació actual, amb el debat esquarterat en illes hermètiques, sense ponts pels on transitar les paraules.
Més enllà, però, de la qüestió dependència-independència, que segmenta l’opinió pública, hi ha un aspecte de la realitat catalana que hauria de presentar batalla amb més contundència que les simples declaracions que fan uns i altres. Ras i curt, és comprensible que una part de la ciutadania vulgui mantenir-se a Espanya, o se senti còmodament espanyola, però és incomprensible que sentir-se espanyol impliqui acceptar els greuges que l’Estat espanyol fa als interessos catalans. I en aquest punt, les dades són tan inapel·lables que fins i tot les fan seves les organitzacions econòmiques més cortesanes, aquelles que dia rere dia li posen la catifa al Rei perquè es passegi per Catalunya. Per concretar amb exemples: es pot entendre que hom vulgui ser espanyol, però no s’entén que accepti tenir un servei de Rodalies tan deficitari, que lesiona diàriament els interessos dels usuaris catalans. Recordem les dades oficials extretes d’Adif. En els darrers 10 mesos hi ha hagut a Catalunya un 44% més d’incidències que a Cercanías de Madrid: 323 incidències, des de retards fins a suspensions, el que equival a una incidència per dia. El 62% de les avaries es deuen a la infraestructura i les xifres d’inversions són un escàndol: el 2021 es van pressupostar 245,74 milions per a Rodalies, però es va executar només el 21,6%, 53,14 milions. En el mateix període, Adif va duplicar les inversions a Madrid, sobrepassant el pressupost previst: 181,83 milions d’euros. Repetim-ho en comparativa: 53 milions a Rodalies-Catalunya, 181 a Cercanías-Madrid. I si parlem de l’alta velocitat: només s’han executat a Catalunya 22 milions dels 492 pressupostats, el 4,6%.
Si passem a les inversions globals, el greuge és tan escandalós que hauria de posar dempeus tota la societat catalana. Recordem que el 2021 l’Estat ha executat només un 35,7% del pressupost (739,8 milions dels 2.068 pressupostats), amb el greuge afegit que al sector públic empresarial tan sols ha arribat al 27%. La comparativa amb Madrid és una monumental presa de pèl: van augmentar la inversió un 84% per damunt del pressupost, amb dotacions especials en transports, mobilitat i transformació digital, que va rebre més de 157 milions que no estaven ni previstos. És a dir, 184% a Madrid d’execució, 35,6% a Catalunya. Si se suma el fet que acumulem un escandalós incompliment d’inversions pressupostades en els darrers deu anys, i que aquests pressupostos ja són infradotats respecte a la demografia i el PIB de Catalunya, la suma total és un autèntic espoli als interessos de TOTS els catalans, siguin molt, poc o gens espanyols. Només falta reblar el clau en la darrera xifra d’escàndol, l’augment del dèficit fiscal, que enguany se situa en 20.196 milions (el 8,5% del PIB), per entendre que el greuge a Catalunya és un dany gravíssim al dinamisme econòmic del país. Només d’imaginar el que es podria invertir en sanitat o educació, si es reduís el dèficit, hauria fer saltat les alarmes.
Entretots
D'aquí que cal plantejar la pregunta: ¿estar contra la independència o entonar el ‘Viva España’ implica deglutir els greuges i misèries que representa? Hi ha un gran abisme entre sentir-se espanyol i permetre que, en nom d’Espanya, t’aixequin descaradament la camisa. Quan s’accepta, el silenci dels poders fàctics catalans es converteix en còmplice necessari de l’espoli a Catalunya.
