Incert futur, incert passat

El futur, per definició, sempre és incert, però hi va haver moments en què un podia esperar que la vida seguís unes pautes determinades. Explicava Stefan Zweig a ‘El món d’ahir’ que la generació del seu pare, a l’arribar als 50 anys, considerava que ja havia fet tot el que havia de fer.

Des de fa algun temps, el futur, a més de ser incert, fa por: crisi econòmica, terrorisme internacional, catàstrofes climàtiques, ascens dels populismes i els extremismes... Aquest temor instal·lat ja a les nostres societats s’ha vist agreujat i accelerat per la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, un estiu dramàticament sec i calorós i la promesa d’un hivern fred i hostil. També sura en l’ambient l’amenaça nuclear, i la possible escalada de conflictes com el de Taiwan, i el neguit que provoca a bona part del món democràtic la potencial tornada de Trump, i les successives onades de canvi a l’Amèrica Llatina i l’apocalipsi tecnològica. Tan és així, que la prestigiosa revista nord-americana ‘Foreign Affairs’ ha titulat el número amb què commemora el seu centenari ‘L’era de la incertesa’. 

Però si alguna cosa caracteritza aquesta època, junt amb el trontoll davant el futur, és també la incertesa sobre el passat; el seu continu qüestionament. La famosa màxima marxista «tot allò sòlid s’esvaeix en l’aire» torna a cobrar vigència, sumint-nos en un grau més elevat de fragilitat.

Es qüestiona alguna cosa tan aparentment establert com el gènere. Ja no es tracta només d’incorporar, amb justícia, la dona a la història i al present i continuar defensant el feminisme a ultrança. El gènere ha passat a ser una cosa fluida, amb múltiples opcions en algunes societats, tot i que no sense polèmica.

Es qüestiona, i amb raó, com les potències colonials han escrit la història. A Amèrica, per exemple, els Estats Units no acaben de trobar la manera de guarir el trauma causat per l’esclavitud. Bolívia va ser pionera a l’hora d’incorporar una dimensió profundament indigenista al poder polític i la Constitució, amb llums i ombres; Xile ho ha intentat. S’enderroquen estàtues de conqueridors, es canvien noms de places i carrers emblemàtics, s’exigeixen disculpes a les antigues metròpolis. Un altre tema amb què ja sap que haurà de lidiar l’acabat de proclamar Carles III.

Es qüestionen els valors que crèiem universals –la democràcia, la igualtat, els drets humans–, aquests que es van assentar al llarg de segles i que tant va costar defensar en dues guerres mundials. El tan esbombat declivi d’Occident té al davant ara autocràcies disposades a marcar la seva empremta més enllà de les seves fronteres, en un món que canvia a velocitat de vertigen.

Ja ni el pas de les estacions és el que era.

Notícies relacionades

Giorgia Meloni, la dona que fa tremolar Itàlia (i el món)

Twitter era una cerveseria de Múnic

No és la primera vegada en la història que trontollen els fonaments, però és la que ens toca viure i no sabem com manejar-la. L’Organització Mundial de la Salut calculava el 2019 que 970 milions de persones –1 de cada 8 al planeta– tenia algun tipus de trastorn mental. Aquesta xifra, amb la pandèmia pel mig, és avui almenys un 25% més elevada. Estem, globalment, més estressats i som més infeliços que mai, segons l’enquesta de les emocions de Gallup, que cobreix 122 països. No tenim fe en el futur, ni tampoc podem aferrar-nos al passat.

Potser per això la resposta global a la mort d’una monarca, per molt anacrònica que resulti la institució, ha suscitat tant d’interès. Perquè semblava un element immutable, identificable i compartit en un entorn sempre canviant. I no hi ha res ni ningú a l’horitzó que sigui capaç de substituir-la en aquesta funció.