El futur de la monarquia britànica

Imagino que Carles III ha llegit Walter Bagehot, que segueix sent considerat un dels experts més importants en la monarquia britànica. La seva obra ‘The English Constitution’, de 1867, continua sent citada en els nostres dies com una obra de referència pels estudiosos del dret constitucional. Molt ben escrites, i sense gaires tecnicismes, les pàgines que aquest llibre dedica a la monarquia són molt citades. Tanmateix, el nou monarca hauria de considerar el seu anacronisme.

Una de les primeres virtuts que Bagehot destaca de la monarquia és que és un Govern intel·ligible. Argumenta que «la naturalesa d’una constitució, l’actuació d’una assemblea, el joc dels partits i la formació de l’opinió dirigent» són fets complexos. En canvi, l’acció d’una única voluntat és una idea simple. I continua proposant-nos dues preguntes en paral·lel. La primera: «¿Desitja ser governat per un rei o per una constitució?». La segona: «¿Desitja ser governat d’una manera que vostè entengui, o d’una manera que no entengui?».

Bagehot era un partidari de la monarquia parlamentària, i no del populisme, com sembla desprendre’s de les idees que acabo de presentar. Però avui resulten anacròniques, i una mica inquietants. La monarquia contemporània, almenys la que hi ha als països democràtics, es manté en la mesura que l’opinió ha entès el que significa un sistema constitucional, amb els seus límits al poder. I, a partir d’allà, poden arribar a acceptar que el rei o la reina ocupin la direcció de l’Estat. Allò de «¿què és llei?: el que mana el rei» s’ho va carregar la història, començant per la destral del botxí que va decapitar Carles I el 1649, després d’enfrontar-se al Parlament anglès en una guerra civil.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És possible que els britànics, com la ciutadania d’altres monarquies parlamentàries, acceptin els privilegis i el luxe que envolten els seus reis. Són una institució que simbolitza el seu país, i que té gestos de reconeixement de la seva diversitat. La brillantor de les seves cerimònies els projecta a l’exterior, i els dona una identitat comuna i única. Però els reis han d’atenir-se a un guió exigent. En primer lloc, han de complir escrupolosament el seu paper constitucional. A més, han de tenir un comportament personal exemplar. Si arriben a la direcció de l’Estat per la seva pertinença a una família, el seu comportament familiar afecta inevitablement la institució. I han de tenir en compte que, si els privilegis que deriven del seu paper institucional són mitjanament acceptables, els que beneficien el seu patrimoni personal poden portar a l’escàndol. I el problema al Regne Unit és que hi ha un canal perquè el rei i el seu hereu puguin utilitzar el procediment legislatiu en defensa de les seves propietats.

Fa uns anys, ‘The Guardian’ va destapar una llarga llista de casos en què des del palau de Buckingham s’havien bloquejat iniciatives legislatives que podien afectar el seu patrimoni. El mecanisme era l’amenaça de negar la sanció reial. Un estudi dels serveis del Parlament britànic deixa clar que la sanció reial pot negar-se en casos en què es menyscabi el patrimoni del rei i el seu hereu, tot i que és obligada per convenció constitucional en la majoria dels casos. Allà on la monarquia parlamentària està sotmesa a una constitució escrita, com a Espanya, hi ha menys marge perquè des de la Corona es defugin els deures tributaris, sempre que les autoritats competents es prenguin seriosament la igualtat davant la llei. Per si de cas, millor no imitar en tot els Windsor.